La força i la vida

La pujada és dura i mantinguda, no hi ha moments pel descans. Els peus avancen lentament, pas a pas, i les cames resisteixen com aquests vells troncs que m’envolten. El cor batega fort i la respiració es fa escoltar, com les ales del voltor tallant el cel o el vent entre les branques. La motxilla és el meu sarró, on porto el mínim per passar tres dies. La muntanya t’ensenya a minimitzar les necessitats i te n’adones que no calen tantes coses per a ser feliç: temps, pau i bona companyia són l’imprescindible. Són moltes hores fent camí, poques hores de descans, sovint deficient, als refugis.

Horaris poc habituals a la ciutat, però bàsics a la muntanya, més adaptats al ritme natural de la vida. És suor, esforç físic, bullofes i cruiximent. Però també és superació, orgull, rises i companyerisme. Al llarg del camí mai et trobes sol, tots som un equip, i totes les barreres cauen. Comparteixes amb els amics i amb els desconeguts. Allà tots sóm iguals. Si tens fred o sed, algú t’ajuda. Si et perds o les forces et fallen, sempre hi ha una mà estesa, una paraula d’ànim.

I el millor premi de tots és la inmensitat, la força de la pedra, el regal de l’aire pur i fresc, l’horitzó enorme davant teu, la sensació única d’estar tocant el cel amb la punta dels dits.

Fa poques hores que soc a la ciutat de nou i ja m’anyoro. Necessito la muntanya per a sentir-me jo, viva i de debó. Ella em posa a prova i a la vegada em dona la força i la vida.

ROBATORI LEGAL???

estic vivint aquests dies una situació contradictòria i, a la vegada, irritant i desconcertant.

contradictòria perque em trobo que, tot i que la nostra època es defineix pels grans avanços tecnològics a nivell comunicatiu, encara hi ha llocs no massa lluny de barcelona on no arriba cap mena de cobertura d’adsl o cosa que se li asembli que em permeti treballar i comunicar-me amb els meus clients via internet.

però la qüestió més sorprenent de totes, i és aquí on la meva indignació comença a crèixer, ha estat el següent: he visitat una botiga movistar per a consultar les posibilitats que tenia per a instalar adsl a casa meva. estic parlant de la província de lleida, a la zona del pallars jussà, molt a prop de la ciutat de tremp. per descomptat que la fibra òptica encara és desconeguda per aquelles contrades. però quan vull saber si em pot arribar l’adsl, m’informen de que la única manera de verificar-ho és fent la corresponent sol·licitud en ferm. em diuen, això sí, molt amablament, que quan el tècnic em vingui a instal.lar la línia, em dirà si aquesta és factible o no. la indignació comença quan pregunto si això te algun cost per a mi. em diuen que si m’instal·len la línia que jo decideixi contractar (posem 10 MG) i m’arriba només un 10% d’això, ja NO tinc cap dret a reclamar, i si em vull donar de baixa, hauré de pagar la corresponent penalització.

diuen que la llei els ampara, i que tenen tot el dret a fer això. però a mi em sembla un robatori, una estafa i una manca de responsabilitat i de respecte cap als seus clients. com pot ser que el nostre sistema legislatiu digui que és correcte i acceptable que una empresa, només donant el 10% del servei demanat, tingui tot el dret a cobrar-te el 100% de la despesa??? encara ara estic amb la boca oberta i cara de pànfila.

m’imagino el que em dirien els meus clients si m’encarreguen la maquetació d’una revista de 100 pàgines i jo els hi entrego només 10 de maquetades, juntament amb el total de la factura. o que passaria si vaig a comprar un kilogram de pomes però a la fruiteria només em donen mitja i em cobren el kilo sencer. oi que és totalment inimaginable i inacceptable??? doncs per què movistar te tot el dret de fer-ho i està amparat per la llei???

algú em pot informar sobre aquest tema???

petita guia

no solc llegir al llit, però tinc un llibre de capçalera: petita guia per ser feliç, de l’anna quindlen. és una edició comprada al 2000, així que fa més de 10 anys que dorm al meu costat. de tant en tant l’obro per una pàgina triada a l’atzar i en llegeixo alguna de les frases que tinc marcades, o contemplo per uns segons alguna de les imatges en blanc i negre. és un llibre petit i tendre, breu i sense pretensions, però ben editat i bon conseller. ahir al vespre em vaig retrobar amb ell i vaig decidir fer-li un homenatge per tots aquests anys que m’ha fet companyia... gràcies, amic!

“la vida és feta de moments, bocins de mica brillant que cobreixen una llarga extensió de ciment gris. seria meravellós percebre’ls sense que ningú no ens n’hagués de parlar, però això no passarà, sobretot fent una vida tan atrafegada com la que fem la majoria de nosaltres. hem d’aprendre a deixar-los espai, a estimar-los i a viure, a viure veritablement”

així dons, avui atureu-vos per uns instants i mireu al vostre voltant: potser una espurna de sol il·luminant el cel gris, un ocell que us mira des d’una branca, el vostre fill jugant, la vostra parella llegint, la olor del té que us esteu prenent o simplement el soroll de la vida que ens envolta.

“veure la vida com res que no fos un immens regal!”

LA CULTURA

fa uns dies, un amic em comentava que tenia aquest blog una mica oblidat. avui, passejant pel bosc de darrera de casa, amb la txapa, i gaudint de tota la natura que m'envoltava, m'ha vingut una bufada d'inspiració per a fer un breu escrit.

quants de nosaltres sabem la filmografia d'algun director de cinema? o coneixem l'últim grup de música indie del moment? o som fans d'un escriptor iranià poc conegut? podem parlar de fotografia, art, teatre, esports, política... alguns saben dir l'alineació del barça de cada temporada!!! estem informats de quasi bé tot, i la nostra cultura abarca un ampli ventall de coneixements. però... aquí ve la reflexió:

quants de nosaltres som capaços d'anomenar els tipus de plantes, ocells i arbres que ens envolten? feu la prova. és el nostre món, el que ens rodeja, el que sempre està i estarà, molt més permanent que qualsevol cantant o dissenyador de moda, i, en canvi, tenim un desconeixement total sobre ell. curiós, oi?

aquí us deixo una mostra... quants de vosaltres em sabeu dir el nom d'aquesta planta???

GRÀCIES, GUARDIA URBANA!

Ahir al vespre, el meu marit i jo vam decidir anar al cinema. Ho vam fer en bicicleta: no contaminem, no tenim problemes d’aparcament i fem salut. Al sortir del cinema, cap a les 12 de la nit, em vaig adonar que havia perdut les claus del cadenat de la meva bici. Vam començar a rumiar com podíem obrir-lo i, mentre el meu marit ho probava amb altres claus, jo vaig veure un cotxe patrulla de la guardia urbana i els hi vaig demanar ajuda. Estavem a la plaça de la Virreina, al barri de Gràcia. El primer que em van preguntar era si tenia la factura per a demostrar que era meva. Obviament, no la tenia, ja que la bici te els seus anys. Però els vaig oferir la meva documentació, dades o el que necessitesin per a demostrar que jo no era cap lladre. Em van dir que no portaven estenalles al cotxe i que ho sentien molt però no em podiem ajudar. Van marxar. Finalment, i gràcies a uns nois d’un bar que ens van deixar un tornabis i unes estenalles petites, vam aconseguir trencar el pany i recuperar la bicicleta. Així doncs, haig de reconèixer que soc una ingènua per a creure que el cos de la guardia urbana està per ajudar als ciutadans, i donar la raó a tots aquells que opinen que només són l’eina de l’ajuntament per a posar multes i tenir uns ingressos extres. No es pot marxar i deixar a la gent tirada quan t’estàn demanan ajuda. I si pensaven que estava robant, encara pitjor, perque em van deixar fer i tampoc van intervenir. Per tot plegat, moltes gràcies, guardia urbana, sou un clar exemple de com funcionen les coses en aquest món.

EL TATUATGE

resposta a sergi belmonte

tinc un amic amb una opinió, si més no, discutible sobre el tema dels tatuatges, tot i que crec que simplement te una necessitat intrínseca de provocar. és per aixó que faig aquest breu incís dins el meu blog per a comentar algunes coses sobre aquesta qüestió.

el tatuatge te una tradició mil·lenaria, com bé diu ell, però, inclús actualment, podem trobar cultures molt allunyades del món occidental que el fan servir com a mitjà d'expresió i comunicació. amb el permís de la joana catot, una gran professional de l'art del dibuix corporal, adjunto la seva adreça web: www.joanacatot.com. pot resultar il·lustrativa al respecta i allà veureu que aquest món va molt més enllà de la limitada visió que te en sergi. els tatuatges poden ser elegants, artístics i, sobretot, són una expresió personal i lliure de cadascú. així doncs, com a opció personal que són, mereixen tot el respecte.

és cert que vivim en una societat on impera el culte al cos i la imatge. és per aixó que considero que els meus tatuatges són tan vàlids i respectables com el maquillatge i els tacons de la meva veïna, els cabells llargs del cambrer del bar o les samarretes independentistes que llueix el sergi. no crec que un tatuatge sigui una amenaça visual per a ningú, i el que així ho cregui hauria de revisar els seus valors de tolerància, llibertat i respecte.

opino que no s'ha de fer bandera d'anar o no tatuat. en tot cas, a mi m'agraden i els porto, i no ho he fet ni per a ser transgressora ni per a impactar a ningú. i si fos així, quin problema hi ha? com un dia em va dir una bona amiga: viu i deixa viure. és un bon mantra pel dia d'avui.

MADRID ÉS DIVERTIT

avui comentava amb una amiga que madrid és una ciutat que ens agrada. no ho dic amb ànim de polèmica, que ja me n’he adonat que esteu tots molt esvarats amb aquest tema. de fet, tot el relacionat amb el futbol, els entrenadors i els equips representatius de la ciutat comtal i la capital de l’estat m’importa ben bé poc, per no dir gens, i em sorprén tanta polèmica i exaltació. però anem al que jo volia explicar...

he estat a los madriles tres vegades, si no recordo malament, però fins avui no havia estat conscient de que l’element comú i unificador de les tres visites ha estat el punt friki o esperpèntic.

el primer cop vaig anar amb els meus pares, jo deuria tenir uns catorze anys. ara com ara només recordo que vaig anar a veure a una excompanya d’escola que s’havia traslladat a alcorcón un any abans. vaig anar jo tota sola, en metro (o tren, no ho se), amb catorze anys i en una ciutat on estava per primer cop, i després vaig haver de tornar fins a la casa d’uns amics d’ells, on m’esperaven per sopar. cal dir que alcorcón y madrid són dos ciutats diferents, com barcelona i santa coloma, més o menys. es volien desfer de mi??? des d’aquell dia em diuen pulgarcita, no se perquè.

la segona vegada vaig anar a la casa d’un noi okupa que havia conegut al pirineu aragonés i amb qui havia estat parlant no més de quinze minuts. ens vam donar els telèfons i passades unes setmanes, allà que em vaig plantar. el noi es feia dir golin (no he sapigut mai el seu nom real) i vivia a pinto (al costat de baldemoro, sí, sí, vaig descobrir que pinto i baldemoro són dos pobles al costat de madrid). per més que us pugui extranyar, vaig passar dos dies allà gratis, sortint de festa amb la seva colla, visitant exposicions i sense que hi hagués ni una insinuació sexual per part de cap de nosaltres.

i l’últim cop vaig celebrar un fi d’any a la porta del sol amb una amiga, aprofitant el desplaçament per a conèixer a una serie de personatges internautes amb qui tenia pendents unes visites i de qui prefereixo no explicar més detalls.

seràn doncs forces telúriques que m’empenyen cap al centre de la península per a viure experiencies anormals? existirà realment un centre real dins la pell de brau que fa les funcions de forat negre i ens trasllada a realitats paral·leles? podem parlar d’estats mentals desdoblats que ens fan actuar d’una manera extranya quan ens trobem dins d’aquella latitud? tot aixó podria donar resposta a moltes preguntes.

aixó sí, madrid és divertit.

UN DIA PERFECTE

dissabte al vespre, cap al tard, quan ja era hora de començar a somiar, vaig tenir una sensació molt bonica: el meu esperit em deia que havia estat un dia perfecte. no parlo d’un dia especial o únic, no vull dir que va ser memorable o destacat. simplement, va ser perfecte perque, durant tot el dia, vaig tenir pau interior. vaig ser conscient de la meva serenor i calma internes i em vaig sentir feliç. cada minut viscut va ser important perque el vaig viure amb tota la meva presència, en repós mental i anímic. treballant la terra, plantant a l'hort, passejant pel bosc, rient amb el jordi o menjant el millor sopar del món, verdures a la brasa i una copa de vi blanc, el dia va esdevenir flonjo, fàcil i dolç. un regal.

L'ARQUITECTE I EL FRACÀS

vaig anar a veure “l’arquitecte”. em va semblar una bona obra, molt interessant pel seu contingut emocional i humà. els personatges són èssers tormentats, espantats, reprimits o desorientats. no més que tu o que jo, ens hi podem identificar fàcilment. segons la sinopsi de l’obra, el tema principal és el fracàs humà. qui no ha sentit algun cop que ha fracassat en algun àmbit de la seva vida? inclús diria més. qui no ha sentit, encara que sigui uns breus instants de desesperació o enfonsament, que la seva vida és un fracàs? i si ho heu pensat, quan es va produir aquest gir? què va passar? vam ser conscients?

a la vegada, aixó ha fet rebullir dins el meu cap moltes preguntes. d’entrada, què és el fracàs? quan parlem de fracasar, sobre quins paràmetres ho fem? socials? culturals? personals? és clar que el nostre entorn ens “ensenya” que l’èxit personal passa per gaudir d’un cert èxit econòmic i social. però no per a tothom aixó és la clau de la felicitat.

també podem parlar de fracàs quan les nostres expectatives propies i personals no han estat aconseguides. i torno a preguntar-me: sabem distingir les nostres expectatives personals de les socials? fins a quin punt la pressió social ens pot fer sentir no triomfadors?

prescindint del tema social, i només prenent de referència el personal... per què ens sentim fracasats si no aconseguim les nostres fites? no deixa de ser també un tema educacional. s’ha de conseguir tot alló que et proposis. la meta, el final, és el més important.

però on queda la importancia del viscut? del camí fet? de totes les experiències acumulades mentre perseguíem el nostre objectiu? quin valor li donem a la realitat que estem vivim a cada segon? cap. recordeu la famosa frase de “la vida és alló que et passa mentre tu fas altres plans”?

potser si fossim capaços d’apreciar cada instant viscut, si sapiguessim veure-ho com un aprenentatge útil, si cada segon de la nostra vida tingués un valor incalculable i no ens dediquessim a perdre el temps somiant truites, hi hauria menys angoixes, menys obsessions, menys aïllament i incomunicació. en resum, menys “fracasats”.

BUSCANT TRESORS

aquí sentada, treballant en silenci, sento de lluny la cantinela dels nens de san idelfonso llegint una serie de números sense cap sentit. és a casa del veí. suposo que és una escena que s’està repetint a milers de llars de tot el país. una escena rància, que em recorda la meva infància, el televisor en blanc i negre, la ràdio de la meva avia resonant per tota la casa. no m’agrada la loteria, no jugo mai, i menys aquest dia. el dia 22 només és l’aniversari de la meva mare.

mentre em taladra la musiqueta em plantejo una pregunta: quina mena de vides tenim que la majoria de nosaltres estem desitjant guanyar uns diners per canviar-les?

és un absurd. és una trampa. és un cercle viciós. segurament aquests dies molts dels que m’envolten han invertit una important quantitat de diners en una quimera. es tracta de aconseguir diners per a tornar a gastar-los, i gastar-los per aconseguir-ne més. què faríem si en guanyéssim molts? comprar. i quants de nosaltres ja hem experimentat l’efímera i falsa felicitat del consumisme, que no ens porta enlloc?

si necessitem canviar les nostres vides, fem-ho des de l’interior, omplint-nos d’emocions, d’amor, de solidaritat, de projectes interesants, de vida, de profunditat. jo mateixa em trobo ara mateix perduda, atalaiant l’horitzó. aquesta marinera d’aigua dolça ha de trobar un nou rumb pel seu vaixell encallat, malmés, amb les bodegues carregadíssimes de llast. però a on segur, segur, no trobaré cap tresor serà, precisament, en els botins mundans dels diners i les coses materials.