a l'igual que sísifo, em sento comdemnada a pujar i baixar per la muntanya dels sentiments i les emocions, arrosegant la meva pedra.
quan ja estic quasi a dalt, pensant que ja he fet cim, orgullosa del meu esforç i a punt per a gaudir de la pau que em proporciona la vista i el plaer de la feina ben feta, el roc cau pendent avall, sense fre, i va a parar fins el fons. no es queda mai a mig camí, es veu que aquestes coses no es fan a mitges. el descens és vertiginós, ràpid i imparable, ben diferent de la pujada.
però quan arribo a baix, i crec que no em queden forces per a seguir, quan penso que em quedo allà i em disposo a morir aixafada per algun allau aliè, em sorprenc a mi mateixa remontant de nou el camí, empenyent la pedra ben fort, lentament, durament.
així doncs, se que sempre remontaré, soc positiva i miro amunt, però també soc realista i se que hi haurà una nova caiguda, en un cercle finit. és la vida. i ser conscient d'aixó em fa empènyer amb més ganes i m'evita plorar quan caic.
i seguir endavant...
