QUINA MERDA D'AJUNTAMENT TENIM?

acabo d’informar a l'excelentísim ajuntament de bcn de que al carrer frança nº 2 hi ha una moto abandonada i trencada des de fa aproximadament dues setmanes. em sobta que, sent una àrea verda, els homenets uniformats que passegen habitualment pel barri multant els cotxes que no han pagat tiquet, no hagin informat de la incidència, ja que tots sabem l'alt grau de civisme del nostre ajuntament. ingènua de mi, vull creure que potser no l’han vist, així doncs, truco al telèfon del civisme per avisar, prenen nota i se m'anuncia que el plaç de retirada pot ser de 45 dies (més o menys els mateix marge del que jo disposo per si m'he oblidat del tiquet, oi?). ja sabem que ara tenen molta feina fent obres per tot arreu. Quan comento que els homenets podrien haver informat de la qüestió, se’m pregunta: la moto està dins l’àrea verda? aaaah! doncs a vegades si, a vegades no, depen del gamberro que la remeni aquell dia. és que l’anaven a multar per no tenir tiquet posat? és que el civisme i la responsabilitat dels homenets només funciona dins l’àrea verda? per què no tinc jo el mateix marge de dies per posar el tiquet? per què no puc pagar mensualment l’àrea verda? per què aquest ajuntament ho gestiona tot tan i tan malament?...

fins aquí és la carta denúncia que he enviat a un diari i també la incidència que he posat a la web de l'ajuntament. no se'm permet més, si poso paraules "lletges" em censuren. civisme i llibertat per sobre de tot en aquesta gran societat. irònic. no se com no s'ennueguen amb aquestes paraules quan les diuen. però aixó és el meu blog, i tot i que no m'agrada embrutar-lo amb aquests fets, estic tan indignada que, per uns dies, vull deixar constància de la inutilitat d'alcalde que tenim, de la merda de gestió que està fent a la nostra ciutat, del robatori indiscriminat al que ens te sotmesos, de l'abús que fa del seu poder. ets un desastre, hereu, tu i tot el teu sèquit. tenim un desastre d'ajuntament, el pitjor que potser ha patit mai barcelona, aquella gran ciutat de fa un temps. gracies a tu, grandíssim cabró, la meva estimada ciutat s'ha convertit en un famer.

TURQUIA A QUATRE MANS

dos mans grans i dos mans petites. fer turquia a soles amb tu, pol, ha estat una gran experiència. i m'ha servit per adonar-me'n que t'has fet gran, una miqueta més gran. els petits pasos de pardal del dia a dia passen invisibles als meus ulls, però compartir amb tu aventures i camí m'ha fet obrir els ulls i veure que ja quasi ets un adolescent, i el millor de tot, que ets una gran persona. comencem un periple de 9 dies de matinada, carregats amb les nostres motxilles, i volem cap a istambul. descobrim la ciutat junts, passejant-la tranquilament, visitant les mesquites, aprenent el respecte per altres cultures i religions, saborejant tes i tastant nous sabors i aromes. dins la diversitat no hi ha tanta diferencia, i els ulls d'un nen així ho veuen.


un caramel és igual de dolç a tot arreu i el somriure d'un petit també. la gent ens acull d'una forma increïble, sobretot a tu: et petonegen, et parlen, t'abracen, et fan regals... descobreixes que es divertit caminar pel carrer, sobretot pels basars, on també es latent el consumisme d'avui en dia però a un ritme més oriental, existeix el regateig i el plaer de fer un te i perdre el temps xerrant. la ciutat és fàcil, és elegant i és molt distreta. no tenim temps d'avorrir-nos: pugem a un vaixell per a passejar pel bòsfor, veiem una pel·licula en turc a un cinema, viatgem en tranvia, mengem gelat enganxós i, sobretot, riem molt.



amb tu no cal visitar tots els monuments d'istambul, és més divertit deixar-se portar pel ritme del carrer, descansar quan estem cansats, jugar a ser un turc més dins els carrers empedrats. tot i així, poques coses ens hem deixat de veure. el més divertit de tot han estat els vespres, que ens han permés gaudir i descobrir una cosa plegats. toooooota la gent ha sortit al carrer, qué passa? celebren una festa, el ramadán. mengen, beuen, prenen cafe i te, fumen narguile, escolten música, comparteixen, parlen i riuen. és el seu moment i el nostre, ens barregem entre ells, ens sedueixen. i a sobre, ens donen lliçons de civisme: tot està net, les papereres es van buidant constantment i la gent respecte el seu voltant. inclús un pare fa fer pipi al seu fill dins una ampolla d'aigua. igualet que a les festes de gràcia!!


després canviem de paisatge radicalment i marxem cap a la capadocia. onze hores d'autocar no s'aguanten facilment i una nit sense quasi bé dormir tampoc. però tu ets un campió i no sento ni una queixa, al contrari, em sembla intuir que la moguda et diverteix i veig com ets capaç d'espabilar-te sol i demanar alló que necessites inclús sense parlar ni turc ni anglés. el llenguatge dels signes és universal, i la bona voluntat d'entendre'ns, també.
un cop allà, primera sorpresa: fa molt de fred!! als vespres estem a 15 graus, i dormim amb mantes!! la segona sorpresa, més gran, és el paisatge: grandiós, aspre, dur, magntitzant... amazing!!! l'hotel on estarem dues nits és acollidor i recomenable: hotel melis. aquí trobem silenci, pau i tranquilitat, és l'oposat a istambul. el muecín, però, segueix cantant i m'encanta sentir-lo, sobretot a última hora del dia.


no tot seran flors i violes, i haig de dir que capadocia mereix ser visitada sense turistes, potser a l'hivern. personalment m'hagués perdut entre aquelles muntanyes, per aquells camins, en total soledat, però era quasi imposible. per comoditat, vem apuntar-nos a un petit grup i durant dos dies vem compartir furgo, ciutats subterranies, cases troglodítiques, esglesies construïdes dins de muntanyes i passejades entre xemeneies de fades. tu et vas trobar com en familia, és curiós i sorprenent, i la resta et van acollir quasi com un fill. recordes els teus amics italians? i els anglesos? era com estar de colònies... un homenatge a tots ells i a tu, que em veu donar una lliçó de bon rollo i em veu rejovenir el cor.





també va haver moments més íntims, com a l'hora dels sopars; quan vem fer un hammam (gracies pol, una altra lliçó per part teva, se que ho vas fer per mi, gracies de nou); passejant per ürgüp; o les nostres partides de cartes o jocs durant els moments d'espera o els trajectes llargs.
i tanquem ja el cercle tornant a istambul de nou, que ja ens acull com a vella amiga, deixant-nos veure en els seus carrers cares o llocs ja coneguts, adonant-nos que ja no ens perdem a l'hora de tornar a l'hotel o de visitar alguna mesquita, repetint restaurant o botiga i saludant a "vells coneguts". ens acomiadem de turquia, de les vacances i del dia...

SARDENYA EN BICI

potser perque teniem moltes ganes de realitzar aquesta aventura, potser perque els dos som tossuts, potser perque posem tot el cor en alló que fem... sardenya en bici ha estat un éxit!!! i la prova de foc que ha demostrat que som un bon equip!!! el jordi és la mecànica, un autèntic crack en l'art de desmontar, montar, arreglar i improvisar solucions. jo soc la cap a l'hora de les relacions públiques i la organització diaria.


comencem amb el lluïment del jordi... un bon embalatge a l'hora de transportar les bicis és fonamental!!! les vem deixar reduïdes a la més mínima expresió. tot i així, a la menda li costava bellugar-se. el tema de les alforges també és important, vem aprendre el que és viatjar amb l'estrictament necessari (tot i que aixó és molt subjectiu... cal un matalàs inflable per a dormir dins la tenda??) :-D
una altra lliçó: ryanair no és tan low cost com sembla, sobretot si no t'adaptes a les seves putes normes. per cada bicicleta, 40 eurus.
el cas és que, finalment, arribem a alguero de matinada i acampem a la mariposa, camping plaiero i caríssim però que ens acull, a aquelles hores, com si fos un vell amic. fem una curta dormideta entre sorolls de tòrtoles i vehicles motoritzats, típic contrast de la nostra civilització.
al dia següent, comença la pedalada...


l'objectiu era porto torres, però per tema logístic (la situació dels campings obliga) vem acabar una mica més lluny, a platamona. és una etapa de 50 km però no fa sol, el terreny és pla i és el nostre primer dia, així que estem pletòrics!! trepitgem terreny mediterrani, sec, amb figueres, fonoll i camps. des de porto torres ja estem vorejant la costa, amb les seves caletes, penyasegats i, sobretot, el mar, turquesa i transparent, preciós. el segon camping es diu golfo dell'asinara, o també, cristina. molta més tranquilitat que a alguero, eucaliptus, banyet a la platja i posta de sol, el millor moment del dia.


estem a italia i aixó es nota: el menjar és del milloret... pizza, pasta, gelats, formatge (pecorino, pecorino), vi, pa, olives... mediterrani al cent per cent, com el paisatge!! també es nota perque circulen com uns energúmens, sense respectar la distancia de seguretat amb la bici. i és clar, perque s'arreglen fins i tot per anar a cagar. era tot un espectacle seure al camping i veure'ls anar amunt i avall...
el segon dia es tracta de cobrir l'etapa platamona-valledoria, uns 42 km, però alguns d'ells de dura pujada (a partir de castelsardo la cosa es posa dura...). patim la primera punxada, a la bici del jordi, i fem el nostre primer spritz (records venecians). des d'aquest moment, queda instaurada l'hora spritz... també són destacables els personalitzats cafes amb llet de 1/2 l que es pren el jordi als matins, de fabricació propia, les meves converses en italià macarronic o els insults desestresants que dediquem als conductors.



la tercera etapa no comença massa bé perque jo tinc un pinçament a l'esquena des de fa dies i he dormit fatal. per sort, mentre vaig pedalant, no me'n sento gens, però quan parem, semblo la tia rogelia. aquest dia haviem de parar a isola rosa i dormir a hotel, però al final hem seguit fins a vignola de mare per a descansar allà tot un dia seguit. ha estat un tram dur perque feia calor, pujava bastant i era interior, però també ha sigut molt maco, ha estat una altra visió de l'illa, més autèntica i profunda, amb cabres, rucs i petites cases on feien formatge i vi, i hem anat carenant la muntanya un bon troç, fins que ha arribat la baixadaaaaaaaa... són 42 km més a les nostres cames i esquenes.


descansem al camping bahia blue la tortuga. personalment, el millor. tot un micromon!! la gent s'instal·la aquí durant dies i dies: matí plaiero i tarda d'animació (balls, concursos i exhibicions per a totes les edats). nosaltres preferim la platja al vespre, quan ja no queda ningú, i improvisar un sopar de picnic veient com el sol s'acomiada. tot i així, s'ha de reconeixer que el mar convida al bany.
la quarta etapa passa per santa teresa di gallura i arriba fins a porto pozzo, on trobem un dels campings més gitanets, l'arcobaleno. la platja, aquí, tampoc és cap maravella. pel camí, hem pogut fer un tram de pista i ens hem pogut banyar despullats i sols entre unes roques. només fem 37 km i al jordi li ha tocat reparar la meva bici, que portava tots els radis fluixus.
i ja anem pel cinqué dia de pedaleig... no és una etapa llarga (34 km en total) però toca agafar altres mitjans de transport. des de palau, pugem bicis i persones al ferry, fins a l'illa madalena, on acampem sota un petit arbre a un camping senzillet. l'illa és maca, malgrat que no la podem veure sencera. sopem a la ciutat i quan tornem al camping ens adonem d'un greu error: no portem llums i circular per la nit així és molt perillós.


el sisé dia visitem l'illa de caprera i després tornem a agafar vaixell. és una jornada de 54 km, fins a olbia, ciutat bastant gran i força maca i animada. aquí dormim en hotel... uau, un llit!!! només s'aprecien les coses quan no les tens... hotel gallura, totalment recomenable i encantador.
estem a mig camí, ja hem fet tota la costa, i ara toca tornar a alguero per l'interior. sobre mapa, hem vist que a mig camí hi ha el llac coghinas, i la nostra idea és fer parada allà. com que, segons els nostres comptes, o ens falten dies o ens sobren kilòmetres, decidim fer aquest troç en tren. baixem a oschiri... sembla que estem al lejano oeste. un cop marxa el tren, ens quedem sols a l'estació, totalment tancada. el poble no és massa diferent: carrers solitaris, sol i calor. i el llac és gran però al seu voltant no hi ha res de res. finalment veiem un retol d'agriturismo i, per una pista, ens hi arribem. salvats!!! en carlo ens fa una rebuda genial i la casa és acollidora i original, com el seu amo. després d'una estada aquí, ja estem a punt per a començar l'etapa més dura de totes: arribar fins a sassari. tenim 67 km pel davant, tots d'interior, amb un desnivell no massa dur però tampoc favorable. tot marxa bé fins que parem a beure aigua al costat de la carretera i unes nanoplantes assessines ens ataquen. quan ens adonem, portem totes les rodes plenes de punxes, i cada cop que en treiem una se sent: pffffffff... ens passem més de dues hores al sol del migdia intentant arreglar la desfeta, posant parxes i canviat una càmara, i al final, hem d'anar tirant com podem fins al destí i comprar allà quatre càmeres noves.


quan falten 6 km per sassari entrem dins una autopista i hem de passar dos túnels llarguísims... i nosaltres sense llums!!! em sembla que no he pedalat tan ràpid i he passat tanta por en la meva vida!!! un cop a sassari, decidim descansar tot un dia per a recuperar-nos de l'horror.
la última etapa va d'aquí fins a alguero, punt de sortida i arribada. són un 46 km que fem sense cap problema. alguero és bonica, te encant. fem una mica el guiri visitant la cova de neptuno.


ja només queda tornar a desmuntar les bicicletes, embalar-les de nou i tornar cap a casa... estem contents. que dic... contentíssims!!!