aixó de la bombolla no ho enten ningú, però jo sovint hi visc dins d'ella. és una bombolla d'oxígen que em permet respirar dins d'un mon que m'ofega. estic sola dins d'ella i no hi ha espai per a ningú més. ja se que pot semblar lleig, però és així. aixó no vol dir que no m'estimi a la meva gent, me’ls estimo tant que a vegades em fa mal i tot. malgrat tot, hi ha cops que em sento lluny i diferent, i la bombolla em protegeix i, a la vegada, m’aïlla.

aquí dins puc sentir-me fràgil com la gota de rosada, forta com el corrent del riu indomable, dèbil com la flama que ja s’extingueix, riallera com la musiqueta del titellaire, orgullosa com la muntanya que s’enlaire cel amunt, dolentota com el nen trapella que fa una malifeta, egoista com el vell amargat, o bonica com només els meus ulls em poden veure.

soc conscient del meu món interior i m’agrada reconèneixer les emocions que hi sento, tot i que, a vegades, no les puc explicar en veu alta, o em costa acceptar que les tinc. tots vivim una vida interior propia, única i impronunciable, una vida invisible guardada dins nostre, però no tots som capaços de mirar-la cara a cara.

però dins la bombolla si que puc, no cal donar explicacions, no cal demostrar res a ningú, no cal ser perfecte ni correcte. només cal ser honesta amb mi mateixa, i aprendre a estimar-me. aquesta soc jo.