ja fa dies que intento trobar la manera, però no hi ha paraules prou adients per a poguer expresar el dolor i la tristesa. tampoc hi ha consol posible. tinc la sensació d’ofegar-me en aigües mortes i estancades, pudents. aigües que es desborden pels meus ulls en forma de llàgrimes i ho inunden tot, més enllà de la meva cara i el meu cor. aigües que m’envolten de soledat i silenci, un silenci somort, com de bosc encantat per esperits dolents.. aigües inmòbils que només fan olor d’apatia... jo ja no soc jo, soc un ninot sense fils que descansa en un racó. des de fora, podria semblar calma i quietud, però no és aixó, és esgotament i deixadesa. l’única llum dins de tanta foscor és saber que res és permanent, que tot arriba i tot passa. aleshores em relaxo dins del meu estat i deixo que els minuts, les hores i, a vegades, els dies, transcorrin amb la densitat del greix fins que desemboquen en un mar una mica més lluminós i net. no hi ha culpables, així doncs no hi ha ràbia ni ira per a poguer desfogar-se, seria molt més fàcil. però es tracta només d’acceptar els fets. aviat ja no hi seràs, i el simple fet d’escriure aixó em desgarra com si d’una daga es tractés i torna a brollar dels ulls aquest líquid imparable, i tornar a derramar-se del cor aquesta tristor inmensa. ara el temps s’ha convertit en un compte enrera, en una cursa esbojarrada cap a una meta feridora. els dies passen i s’acosta el comiat, és com si et tornessis de sorra i te m’escapessis entre els dits a poc a poc. i et veig patir. i pateixo. i m’agradaria poguer fugir i emportar-te amb mi, tenir l’egoïsme (o el valor) de dir no. però callo i ploro per dins mentre t’animo i et dono forces, tot anirà bé, et dic. t’estimo.
