L'ARQUITECTE I EL FRACÀS

vaig anar a veure “l’arquitecte”. em va semblar una bona obra, molt interessant pel seu contingut emocional i humà. els personatges són èssers tormentats, espantats, reprimits o desorientats. no més que tu o que jo, ens hi podem identificar fàcilment. segons la sinopsi de l’obra, el tema principal és el fracàs humà. qui no ha sentit algun cop que ha fracassat en algun àmbit de la seva vida? inclús diria més. qui no ha sentit, encara que sigui uns breus instants de desesperació o enfonsament, que la seva vida és un fracàs? i si ho heu pensat, quan es va produir aquest gir? què va passar? vam ser conscients?

a la vegada, aixó ha fet rebullir dins el meu cap moltes preguntes. d’entrada, què és el fracàs? quan parlem de fracasar, sobre quins paràmetres ho fem? socials? culturals? personals? és clar que el nostre entorn ens “ensenya” que l’èxit personal passa per gaudir d’un cert èxit econòmic i social. però no per a tothom aixó és la clau de la felicitat.

també podem parlar de fracàs quan les nostres expectatives propies i personals no han estat aconseguides. i torno a preguntar-me: sabem distingir les nostres expectatives personals de les socials? fins a quin punt la pressió social ens pot fer sentir no triomfadors?

prescindint del tema social, i només prenent de referència el personal... per què ens sentim fracasats si no aconseguim les nostres fites? no deixa de ser també un tema educacional. s’ha de conseguir tot alló que et proposis. la meta, el final, és el més important.

però on queda la importancia del viscut? del camí fet? de totes les experiències acumulades mentre perseguíem el nostre objectiu? quin valor li donem a la realitat que estem vivim a cada segon? cap. recordeu la famosa frase de “la vida és alló que et passa mentre tu fas altres plans”?

potser si fossim capaços d’apreciar cada instant viscut, si sapiguessim veure-ho com un aprenentatge útil, si cada segon de la nostra vida tingués un valor incalculable i no ens dediquessim a perdre el temps somiant truites, hi hauria menys angoixes, menys obsessions, menys aïllament i incomunicació. en resum, menys “fracasats”.