martes, 31 de agosto de 2010

CAMINANT PER BRASIL


sempre m’ha agradat voltar pel món. diuen que viatjar t’obre els finestrons del cap i et fa veure més enllà. et dona la seguretat de no tenir por del desconegut i fa que sentis que tots som estrangers un cop sortim de casa nostre i de la nostra cultura i que els nostres valors i tradicions no són ni més importants ni més respectables que els dels que viuen uns quants kilòmetres més lluny (sobretot si és cap al sud). tots som iguals i, a l’hora, tots som diferents, així que no hi ha millors ni pitjors. qui ens pensem que som per a creure’ns superiors a qualsevol altra raça o cultura?


és per aixó que, des de fa uns anys, m’agrada que el meu fill m’acompanyi en algun dels meus periples. caminar al meu costat descobrint nous llocs ens uneix i fa fort el nostre vincle i, a la vegada, apren tolerància i guanya seguretat en ell mateix. i la cirera del pastís és que, a més, ens divertim molt.

així doncs, aquest any toca caminar per brasil per elecció d’ell. hem carregat motxilles i, malgrat la duresa del desplaçament, hem aterrat expectants com autèntics exploradors a la descoberta del nou món. Tenim disset dies pel davant; dies que per a mi tenen un significat molt especial.


la primera topada ha estat un aiguabarreig: rio de janeiro. ciutat mítica, igual que les sirenes, però traidora com elles. rio t’enamora des de l’aire. puges al pão d’açucar o al cristo redentor i caus embadalit als seus peus. es preciosa i et crida amb els seus cants perque t’apropis. però un cop ets dins, t’engoleix dins el seu estomac mortífer de ciment, gratacels, caos i duresa. el seu ritme no et deixa respirar, t’ofega. les platges són la fugida a tanta bogeria urbana, si no deixes que la paranoia de la delinqüència t’atrapi o la força de l’oceà t’arrosegui.


però és fàcil escapar a l’encanteri de la perversa rio. només cal deixar-se arrosegar per algun autobús, desfilant per suburbis infrahumans que no hauríen d’existir enlloc, i entrant, amb suavitat, en un paisatge diferent; primer, camps, cultius i pastures, ambient rural. després, verd i selvàtic, mar blau i natura salvatge i desbordant. a quatre hores de camí som al paradís. i es diu paraty, agradable coincidència de fonemes.



paraty és pau, tranquilitat i bon rollo en tots els sentits. la platja és una bahia en calma on les onades freguen la sorra amb por de despertar-la, la gent descansa en còmodes hamaques penjades a qualsevol lloc i el passejar és lent i pausat, amb l’única preocupació de torçar-te un tormell amb alguna llamborda del carrers d’estil colonial. aquesta serà la gran frontera durant tot el viatge: ciutats maques però perilloses i extenuants enfront petits pobles acollidors, segurs i tranquils.



paraty i el seu misty chill, un hostel que em va atrapar; em podia imaginar vivint allà, a peu de platja, sense temps, pressa ni sabates. van ser dies de kaiac, excursions selvàtiques per cascades i caipirinhes nocturnes.




deixem l’estat de rio i volem al de maranhao. pais gegant que exigeix desplaçaments llargs però ofereix contrastos gratificants, ens regala ara una ciutat més tropical, més desgastada pel temps, però amb més estil que rio: és são luis. tot i que no la podem gaudir gaire temps, intueixo una vida diurna esmorteïda per la calor amb un despertar nocturn bailongu i sensual, amb aquella cadència caribenya i lenta de les mulates que ballen arrambades als seus homes a les portes de qualsevol xiringuito.


ràpidament, però, deixem la urbe i anem a un àmbit més rural: barreirinhas. si paraty era elegància i tranquilitat, ara trobem autenticitat, calma i viure el moment. tròpic al cent per cent: carrers plens de sorra, cases baixes de mil colors, calor sofocant i gent de pell bruna que gaudeix d’unes quantes cerveses molt gelades sota una ombra mentre deixa passar el temps.estem allotjats a una pousada entranyable, sols, sense cap altre hoste, i una simpàtica i agradable miriam (gran senyora que, malgrat haver parit onze fills encara conserva la calma i la paciència) ens fa l’estada més casolana, cuidant al pol com si del seu propi net es tractés.


el pol i jo coincidim en que aquí vam viure les millors experiències del nostre periple: els lençois maranhenses. inolvidables. en tots els sentits. grans extensions de dunes esquitxades de llacunes d’aigua dolça, maragda i càlida. impactants visualment, sobretot en el moment de la posta de sol. divertides i alliberadores al rodolar duna avall fins caure a l’aigua, petita concesió a l’infant que porto dins. sensuals quan la seva sorra t’acarona la pell.








als lençois també vam fer una excursió en llanxa ràpida durant el segon dia i, a l’endemà, vam gaudir d’un dels dies més inesperadament relaxats i bonics del viatge. simplement ens vam deixar portar en una mini barca, acompanyats d’un senyor amb el que era quasi incapaç de comunicar-me, a un petit poblat en el que no hi havia res, tret d’algunes cabanes i molts nens riallers. cap atracció turística, res a destacar en una guia. només bona gent, el millor menjar amb les millor vistes que he gaudit mai, rises i jocs a l’aigua amb la canalla i toooot un dia pel davant sense fer res més que banyar-nos, xerrar i gaudir.










i anem tancant el cercle amb la tercera etapa, estat de bahia. de nou ens trobem en una altra mega urbe: salvador. personalment, la millor, em va seduir completament. el pelourinho és el seu centre històric, elegant, empedrat, acolorit, ple d’artistes, música, moviment, sensualitat i vida. diuen que és la ciutat més perillosa de brasil. no soc qui per a desmentir-ho però puc dir que no vaig patir en cap moment por ni vaig tenir la sensació de perill. em vaig sentir acollida i respectada.


potser va ser un tema d’actitud, potser va ser el fet d’anar acompanyada per un nen. el pelourinho em va abraçar com si d’una vella amiga es tractés. si que hi havia policia als carrers, si que hi havia molta pobresa, si que hi havia reixes a totes les cases, pousadas i hotels i, possiblement, si que deu haver agresions i atracaments sovint, però jo no els vaig veure ni els vaig patir, i només tinc paraules d’agraïment per a tots aquells a qui vaig conèixer: “duda”, l’amo del hostel; els profes de l’escola de capoeira on vam entrar pel morro a veure una classe; els nois ballarins de capoeira de la plaça terreiro de jesus; la noia que em va fer una treneta als cabells; la luisa, a qui vam comprar un petit quadre; i tots i cadascún d’aquells amb qui vam intercambiar somriures i paraules.


però l’autèntic carib, la veritable màgia sabrosona del tròpic, el paradís que estem acostumats a veure en revistes i pel·lícules, està a morro de são paulo. morro és un petit poble a l’illa de tinharé. s’hi arriba en catamaran (crec que també en avioneta, fora de les meves posibilitats, així que toca patir dues hores oceàniques “intenses”) i a l’illa no hi ha cap mena de transport motoritzat. al moll t’esperen uns quants nois “taxistes” que s’ofereixen a portar-te les motxilles en carretons d’aquests que fem servir a les obres fins a la pousada que triis. el pol i jo vam preferir fer de camàlics nosaltres mateixos i vam arribar fins a la tercera platja, a on ens vam instalar a primer linia de mar en una petita casa que ens va fer de llar durant tres dies.


a morro ens vam atipar de gelat d’açaí, vam viure una intensa tormenta tropical que em va fer dubtar de la sort que tenen els que viuen al carib, vam recollir petxines i caracoles durant la marea baixa i vam gaudir d’una bona moqueca de peix per a dos persones en un xiringo enfront del mar, entre moltes altres coses.

allà també ens vam banyar en unes piscines naturals increïbles descobertes l’últim dia per casualitat. no portava la càmara i, al principi, em va fer ràbia. però després vaig descobir que va ser una sort, perque vam poguer viure el moment tal com era sense preocupar-nos de res més i ara disposo d’unes precioses fotografies mentals molt més personals i íntimes del que podria haver deixat inmortalitzat en un aparell.


ja només em queda donar les gràcies al meu fill per ser tan bon company de viatge, per les seves abraçades, per aguantar-me quant em poso “educativa” i pesada, per totes les bromes i rises que vam compartir, per no queixar-se per les matinades o per les caminades carregats amb pesades motxilles i per ser com és: divertit, obert, ingenu, carinyós i una gran persona. ara comencem una nova etapa els dos, marcada per la distància física, però mai, mai, emocional. t’estimo, pol!!!