tinc consciència d’estar, possiblement, a un equinocci vital. entro en una etapa de maduresa, igual que cellers entra a la tardor. la bogeria, l’exuberància i l’esclat de l’estiu comencen a quedar lluny, per a no parlar de la inocència i la ingenuitat primaverals. cellers està preciòs, i jo també em sento maca. és la bellesa de la serenor, de la seguretat, de la tranquilitat. la mateixa pau que es va apoderant del paisatge a mida que les fulles, xiuxiuejant, van omplint la gespa del jardí, va omplint també alló que anomenaré ànima.
hem fet la collita a l’hort, i, tot i que encara hi ha coses sembrades, sembla que toca fer compendi i descans de cara a l’hivern. ja passo del quaranta i també toca mirar dins la cistella, a veure que he recollit de cara a la vellesa. és una estació, o una edat, que la majoria de vegades només es valora des de la maduresa, des de l’assossegament. però s’agraeix arribar a ella, sobretot i te n’adones que la collita ha estat profitosa i que et sents molt i molt a gust amb tu mateixa. hi ha, és clar, el sentiment de pèrdua, de deixar moltes fulles seques al camí, però també hi ha encara brots i, sobretot, hi ha tot alló que s’ha anat guardant i recollint durant l’any, durant la vida.
gaudeixo d’aquests moments d’una forma que és difícil de transmetre. només aquells que se sentin així poden llegir més enllà de les paraules. crec que arriba la tan desitjada pau interior, la seguretat de ser qui soc, la no-necessitat de res més que viure el moment present. valorar el que tinc i el que puc fer, sense materialismes ni pressions, sense aparences. aquest fi de setmana m’ho he passat molt bé fent un suport per l’encens, no m’ha calgut res més, no vull res més.
em sento feliç!!!
