La força i la vida

La pujada és dura i mantinguda, no hi ha moments pel descans. Els peus avancen lentament, pas a pas, i les cames resisteixen com aquests vells troncs que m’envolten. El cor batega fort i la respiració es fa escoltar, com les ales del voltor tallant el cel o el vent entre les branques. La motxilla és el meu sarró, on porto el mínim per passar tres dies. La muntanya t’ensenya a minimitzar les necessitats i te n’adones que no calen tantes coses per a ser feliç: temps, pau i bona companyia són l’imprescindible. Són moltes hores fent camí, poques hores de descans, sovint deficient, als refugis.

Horaris poc habituals a la ciutat, però bàsics a la muntanya, més adaptats al ritme natural de la vida. És suor, esforç físic, bullofes i cruiximent. Però també és superació, orgull, rises i companyerisme. Al llarg del camí mai et trobes sol, tots som un equip, i totes les barreres cauen. Comparteixes amb els amics i amb els desconeguts. Allà tots sóm iguals. Si tens fred o sed, algú t’ajuda. Si et perds o les forces et fallen, sempre hi ha una mà estesa, una paraula d’ànim.

I el millor premi de tots és la inmensitat, la força de la pedra, el regal de l’aire pur i fresc, l’horitzó enorme davant teu, la sensació única d’estar tocant el cel amb la punta dels dits.

Fa poques hores que soc a la ciutat de nou i ja m’anyoro. Necessito la muntanya per a sentir-me jo, viva i de debó. Ella em posa a prova i a la vegada em dona la força i la vida.

ROBATORI LEGAL???

estic vivint aquests dies una situació contradictòria i, a la vegada, irritant i desconcertant.

contradictòria perque em trobo que, tot i que la nostra època es defineix pels grans avanços tecnològics a nivell comunicatiu, encara hi ha llocs no massa lluny de barcelona on no arriba cap mena de cobertura d’adsl o cosa que se li asembli que em permeti treballar i comunicar-me amb els meus clients via internet.

però la qüestió més sorprenent de totes, i és aquí on la meva indignació comença a crèixer, ha estat el següent: he visitat una botiga movistar per a consultar les posibilitats que tenia per a instalar adsl a casa meva. estic parlant de la província de lleida, a la zona del pallars jussà, molt a prop de la ciutat de tremp. per descomptat que la fibra òptica encara és desconeguda per aquelles contrades. però quan vull saber si em pot arribar l’adsl, m’informen de que la única manera de verificar-ho és fent la corresponent sol·licitud en ferm. em diuen, això sí, molt amablament, que quan el tècnic em vingui a instal.lar la línia, em dirà si aquesta és factible o no. la indignació comença quan pregunto si això te algun cost per a mi. em diuen que si m’instal·len la línia que jo decideixi contractar (posem 10 MG) i m’arriba només un 10% d’això, ja NO tinc cap dret a reclamar, i si em vull donar de baixa, hauré de pagar la corresponent penalització.

diuen que la llei els ampara, i que tenen tot el dret a fer això. però a mi em sembla un robatori, una estafa i una manca de responsabilitat i de respecte cap als seus clients. com pot ser que el nostre sistema legislatiu digui que és correcte i acceptable que una empresa, només donant el 10% del servei demanat, tingui tot el dret a cobrar-te el 100% de la despesa??? encara ara estic amb la boca oberta i cara de pànfila.

m’imagino el que em dirien els meus clients si m’encarreguen la maquetació d’una revista de 100 pàgines i jo els hi entrego només 10 de maquetades, juntament amb el total de la factura. o que passaria si vaig a comprar un kilogram de pomes però a la fruiteria només em donen mitja i em cobren el kilo sencer. oi que és totalment inimaginable i inacceptable??? doncs per què movistar te tot el dret de fer-ho i està amparat per la llei???

algú em pot informar sobre aquest tema???

petita guia

no solc llegir al llit, però tinc un llibre de capçalera: petita guia per ser feliç, de l’anna quindlen. és una edició comprada al 2000, així que fa més de 10 anys que dorm al meu costat. de tant en tant l’obro per una pàgina triada a l’atzar i en llegeixo alguna de les frases que tinc marcades, o contemplo per uns segons alguna de les imatges en blanc i negre. és un llibre petit i tendre, breu i sense pretensions, però ben editat i bon conseller. ahir al vespre em vaig retrobar amb ell i vaig decidir fer-li un homenatge per tots aquests anys que m’ha fet companyia... gràcies, amic!

“la vida és feta de moments, bocins de mica brillant que cobreixen una llarga extensió de ciment gris. seria meravellós percebre’ls sense que ningú no ens n’hagués de parlar, però això no passarà, sobretot fent una vida tan atrafegada com la que fem la majoria de nosaltres. hem d’aprendre a deixar-los espai, a estimar-los i a viure, a viure veritablement”

així dons, avui atureu-vos per uns instants i mireu al vostre voltant: potser una espurna de sol il·luminant el cel gris, un ocell que us mira des d’una branca, el vostre fill jugant, la vostra parella llegint, la olor del té que us esteu prenent o simplement el soroll de la vida que ens envolta.

“veure la vida com res que no fos un immens regal!”