aquí sentada, treballant en silenci, sento de lluny la cantinela dels nens de san idelfonso llegint una serie de números sense cap sentit. és a casa del veí. suposo que és una escena que s’està repetint a milers de llars de tot el país. una escena rància, que em recorda la meva infància, el televisor en blanc i negre, la ràdio de la meva avia resonant per tota la casa. no m’agrada la loteria, no jugo mai, i menys aquest dia. el dia 22 només és l’aniversari de la meva mare.
mentre em taladra la musiqueta em plantejo una pregunta: quina mena de vides tenim que la majoria de nosaltres estem desitjant guanyar uns diners per canviar-les?
és un absurd. és una trampa. és un cercle viciós. segurament aquests dies molts dels que m’envolten han invertit una important quantitat de diners en una quimera. es tracta de aconseguir diners per a tornar a gastar-los, i gastar-los per aconseguir-ne més. què faríem si en guanyéssim molts? comprar. i quants de nosaltres ja hem experimentat l’efímera i falsa felicitat del consumisme, que no ens porta enlloc?
si necessitem canviar les nostres vides, fem-ho des de l’interior, omplint-nos d’emocions, d’amor, de solidaritat, de projectes interesants, de vida, de profunditat. jo mateixa em trobo ara mateix perduda, atalaiant l’horitzó. aquesta marinera d’aigua dolça ha de trobar un nou rumb pel seu vaixell encallat, malmés, amb les bodegues carregadíssimes de llast. però a on segur, segur, no trobaré cap tresor serà, precisament, en els botins mundans dels diners i les coses materials.
Està clar que els millors moments de la vida te'ls proporcionen les persones que t'envolten (o fins i tot aquell desconegut amb qui vas coincidir una tarda vés a saber on). Però també està clar que per sobreviure amb un mínim de dignitat en aquest món cal tenir un mínim d'ingressos... És com està muntat i no hi podem fer res. Podríem anar a viure aïllats a la muntanya amb el nostre hortet i la nostra llar de foc i la nostra cabreta, sí, però per fer això ja necessitem tenir un petit raconet. Podem anar a recórrer el món per experimentar la vida més bàsica, però altre cop necessitem el raconet. Podem creure en un projecte i llençar-nos-hi de cap, però de nou, necessitarem ajut per iniciar-lo.
ResponderEliminarEvidentment, la loteria de Nadal no és la solució de res (de fet, jo tampoc hi he jugat) i el paio més ric del món pot ser un desgraciat depressiu sense amics de debò. Però el raconet sempre ens ajuda.
El teu tresor ets tu i el teu vaixell no està ni encallat, ni malmès, només t'ho sembla. I sort en tens de tenir les bodegues carregadíssimes. Tu en dius llast. Jo en dic vida, experiències, aprenentatges... Si les tinguéssis buides, si que em preocuparia per tu. Però tu no em preocupes perquè el que et passa se'n diu viure intensament i créixer i a vegades fa mal. Però val la pena. I és bonic estar al teu costat i veure com avances. M'encanta ser-hi.
ResponderEliminarEl teu comentari m'ha fet somriure. Sí. Perquè he pensat que no canviaria gairebé res. Res de les coses importants per a mí. I m'ha omplert d'orgull. Potser podria acomplir un somni, una masia, un hort, 4 gallines i dos burros. Però lo bonic dels somnis és el camí que fas per arribar-hi. I jo hi arribaré quan toqui. Igual que tu. Mentrestant a gaudir del camí i a seguir omplint les bodegues.
Com es nota que ets rica!!!
ResponderEliminar