estiu de 1973. una marta de sis anys, amb cuetes, una de les poques vegades que vaig gaudir dels cabells llargs, i la seva flamant orbea amb rodetes auxiliars. una època on les vacances no tenien fi i eren agradables exilis a casa dels avis durant dos mesos. llevar-se a les 11 del matí amb el truc dels amics que em venien a buscar per anar a jugar, esmorçar un got de llet amb colacao, i, de cop i volta, transformar-me en una “vaquera” a llom del meu cavall de quatre rodes per arribar fins a l’ermita, a pocs metres de casa però a kilòmetres a la nostra imaginació. allà teniem cabanyes, amagatalls i tresors, i els dies en que podíem anar a la piscina del poble eren autèntics regals del cel. en aquella època, els estius tenien gust de pa amb vi i sucre, feien olor de bosc escalfat pel sol i sonaven a grills i crits de nens. capvespres refrescants en els que anávem a la granja pel camí “difícil” a buscar llet acabada de munyir o encara ens deixaven jugar una mica més, fins que els crits de les mares o les avies ens feien tornar a casa, a saborejar un bon plat de patates fregides. estius on no calia fer masses plans però dels que ja presentiem la seva arribada a mitjans de juny, amb el tràfeg del final de curs. i finals d’estiu marcats per l’arribada dels meus pares amb els llibres nous per al nou curs, que sempre em semblaven tan difícils i complicats.
aixó eren els meus estius.
recordar-ho dins aquesta agonia de calor i estres laboral, dins d’aquest brutal desig de que arribin els quatre dies de descans per a cremar-los a correcuita i tornar a començar, em refresca i em suposa un bàlsam purificador. penso que en aquella època encara no sabíem res del mon, que tot era fàcil, divertit i amable, i que potser aquella pau interior que ara cerco la podria trobar dins aquesta nena de dues cues que somriu segura perque sap que no caurà, ja que les rodetes l’ajuden a seguir endavant.
