temps, silenci i simplicitat
en aquests moments és el que més valoro
disposar de temps per a gaudir de cada moment, de silenci per a poguer escoltar-me, de coses simples per a aprendre a saber que és important
martes, 29 de diciembre de 2009
SERÉ BREU
temps, silenci i simplicitat
en aquests moments és el que més valoro
disposar de temps per a gaudir de cada moment, de silenci per a poguer escoltar-me, de coses simples per a aprendre a saber que és important
miércoles, 25 de noviembre de 2009
CELLERS
hi ha un lloc on terra i cel es fonen. és així perque allà el temps només és una succesió de minuts per a gaudir de tot el que m’envolta, el temps es converteix en la flama d’una espelma que es consumeix lentament. no haig de còrrer, no hi ha presses, el ritme del meu cap i del meu cor s’arrelanteix i puc viure cada moment d’una forma real i única.
a la ciutat visc fora de lloc, fora del moment present, sempre més enllà, sempre accelerada. el dia a dia és una boja succesió d’esdeveniments que no gaudeixo perque no disposo del temps per a saborejar-los. els fets i les activitats, bones o dolentes, es trepitgen sense descans, sense cap moment per a pensar en ells, per a adonar-me’n del que faig. tempus fugit.
però se que aquell lloc existeix i un dia viuré a prop del cel...
lunes, 2 de noviembre de 2009
TARDOR
tinc consciència d’estar, possiblement, a un equinocci vital. entro en una etapa de maduresa, igual que cellers entra a la tardor. la bogeria, l’exuberància i l’esclat de l’estiu comencen a quedar lluny, per a no parlar de la inocència i la ingenuitat primaverals. cellers està preciòs, i jo també em sento maca. és la bellesa de la serenor, de la seguretat, de la tranquilitat. la mateixa pau que es va apoderant del paisatge a mida que les fulles, xiuxiuejant, van omplint la gespa del jardí, va omplint també alló que anomenaré ànima.
hem fet la collita a l’hort, i, tot i que encara hi ha coses sembrades, sembla que toca fer compendi i descans de cara a l’hivern. ja passo del quaranta i també toca mirar dins la cistella, a veure que he recollit de cara a la vellesa. és una estació, o una edat, que la majoria de vegades només es valora des de la maduresa, des de l’assossegament. però s’agraeix arribar a ella, sobretot i te n’adones que la collita ha estat profitosa i que et sents molt i molt a gust amb tu mateixa. hi ha, és clar, el sentiment de pèrdua, de deixar moltes fulles seques al camí, però també hi ha encara brots i, sobretot, hi ha tot alló que s’ha anat guardant i recollint durant l’any, durant la vida.
gaudeixo d’aquests moments d’una forma que és difícil de transmetre. només aquells que se sentin així poden llegir més enllà de les paraules. crec que arriba la tan desitjada pau interior, la seguretat de ser qui soc, la no-necessitat de res més que viure el moment present. valorar el que tinc i el que puc fer, sense materialismes ni pressions, sense aparences. aquest fi de setmana m’ho he passat molt bé fent un suport per l’encens, no m’ha calgut res més, no vull res més.
em sento feliç!!!
martes, 27 de octubre de 2009
REFLEXIONS 1
«tenim dues orelles i una sola llengua, per sentir més i parlar menys»
doncs, aleshores, per què ho fem a l'inrevés?
«tot està dit, però com que ningú escolta...»
jueves, 22 de octubre de 2009
COLORS
avui m'he llevat i he començat a pensar en la feina... preveia que hi hauria preses i exigencies i aixó m'ha posat nerviosa. m'he sentat davant l'ordinador i notava com m'anava accelerant: les espatlles es tensaven, el coll s'enduria, el cap anava ràpid, els dits sobre el teclat estaven crispats... més tard, i com ja sabia, he hagut de còrrer a casa d'un client. plovia. el trànsit era dens. m'he mulla bastant. pel camí anava pensant que aixó no era vida, em trobava de mal humor, estava realment enfadada, ho veia tot gris, lleig, estresant.
però llavors, quan ja he fet la visita i em trobava al costat de la moto per tornar a casa, a passat pel meu costat un noi. era pobre, vestia senzill, quasi brut, arrosegava un carret de la compra destartalat i portava un paraigües vell que posiblement li acabaven de donar. feia cara de bona persona. m'ha mirat, ens hem somrigut i m'ha dit: «por lo menos tengo algo, no es mucho, pero...». després ha continuat caminant carrer amunt.
i he pensat: mira, ell tan content amb el seu paraigües i jo rondinant aquí com una vella egoïsta. he estat a punt de girar-me, seguir-lo i felicitar-lo. no era simplement un paraigües el que tenia. tenia molt més: optimisme, agraïment i esperança.
llavors he tornat a casa i el dia ja no era gris perque m'he pogut dutxar i canviar-me de roba, perque m'he fet un te, perque he posat encens, perque... hi ha tants perques... perque tinc al jordi i al pol, perque tinc salut, perque tinc feina, perque no trobo ni un sol motiu per a trobar-me infeliç, carai!!!
no vull posar-me moralitzadora, però la vida ens dona grans lliçons, només hem d'estar atents i escoltar. tot és del color amb el que tu vulguis veure les coses, i la majoria de nosaltres hem de estar molt agraïts per tot el que tenim. a partir d'ara, cada matí, quan em desperti, intentaré recordar uns segons a aquell noi desconegut, un «groc» a la meva vida.
lunes, 7 de septiembre de 2009
QUINA MERDA D'AJUNTAMENT TENIM?
acabo d’informar a l'excelentísim ajuntament de bcn de que al carrer frança nº 2 hi ha una moto abandonada i trencada des de fa aproximadament dues setmanes. em sobta que, sent una àrea verda, els homenets uniformats que passegen habitualment pel barri multant els cotxes que no han pagat tiquet, no hagin informat de la incidència, ja que tots sabem l'alt grau de civisme del nostre ajuntament. ingènua de mi, vull creure que potser no l’han vist, així doncs, truco al telèfon del civisme per avisar, prenen nota i se m'anuncia que el plaç de retirada pot ser de 45 dies (més o menys els mateix marge del que jo disposo per si m'he oblidat del tiquet, oi?). ja sabem que ara tenen molta feina fent obres per tot arreu. Quan comento que els homenets podrien haver informat de la qüestió, se’m pregunta: la moto està dins l’àrea verda? aaaah! doncs a vegades si, a vegades no, depen del gamberro que la remeni aquell dia. és que l’anaven a multar per no tenir tiquet posat? és que el civisme i la responsabilitat dels homenets només funciona dins l’àrea verda? per què no tinc jo el mateix marge de dies per posar el tiquet? per què no puc pagar mensualment l’àrea verda? per què aquest ajuntament ho gestiona tot tan i tan malament?...fins aquí és la carta denúncia que he enviat a un diari i també la incidència que he posat a la web de l'ajuntament. no se'm permet més, si poso paraules "lletges" em censuren. civisme i llibertat per sobre de tot en aquesta gran societat. irònic. no se com no s'ennueguen amb aquestes paraules quan les diuen. però aixó és el meu blog, i tot i que no m'agrada embrutar-lo amb aquests fets, estic tan indignada que, per uns dies, vull deixar constància de la inutilitat d'alcalde que tenim, de la merda de gestió que està fent a la nostra ciutat, del robatori indiscriminat al que ens te sotmesos, de l'abús que fa del seu poder. ets un desastre, hereu, tu i tot el teu sèquit. tenim un desastre d'ajuntament, el pitjor que potser ha patit mai barcelona, aquella gran ciutat de fa un temps. gracies a tu, grandíssim cabró, la meva estimada ciutat s'ha convertit en un famer.
TURQUIA A QUATRE MANS
dos mans grans i dos mans petites. fer turquia a soles amb tu, pol, ha estat una gran experiència. i m'ha servit per adonar-me'n que t'has fet gran, una miqueta més gran. els petits pasos de pardal del dia a dia passen invisibles als meus ulls, però compartir amb tu aventures i camí m'ha fet obrir els ulls i veure que ja quasi ets un adolescent, i el millor de tot, que ets una gran persona. comencem un periple de 9 dies de matinada, carregats amb les nostres motxilles, i volem cap a istambul. descobrim la ciutat junts, passejant-la tranquilament, visitant les mesquites, aprenent el respecte per altres cultures i religions, saborejant tes i tastant nous sabors i aromes. dins la diversitat no hi ha tanta diferencia, i els ulls d'un nen així ho veuen.
un caramel és igual de dolç a tot arreu i el somriure d'un petit també. la gent ens acull d'una forma increïble, sobretot a tu: et petonegen, et parlen, t'abracen, et fan regals... descobreixes que es divertit caminar pel carrer, sobretot pels basars, on també es latent el consumisme d'avui en dia però a un ritme més oriental, existeix el regateig i el plaer de fer un te i perdre el temps xerrant. la ciutat és fàcil, és elegant i és molt distreta. no tenim temps d'avorrir-nos: pugem a un vaixell per a passejar pel bòsfor, veiem una pel·licula en turc a un cinema, viatgem en tranvia, mengem gelat enganxós i, sobretot, riem molt.
amb tu no cal visitar tots els monuments d'istambul, és més divertit deixar-se portar pel ritme del carrer, descansar quan estem cansats, jugar a ser un turc més dins els carrers empedrats. tot i així, poques coses ens hem deixat de veure. el més divertit de tot han estat els vespres, que ens han permés gaudir i descobrir una cosa plegats. toooooota la gent ha sortit al carrer, qué passa? celebren una festa, el ramadán. mengen, beuen, prenen cafe i te, fumen narguile, escolten música, comparteixen, parlen i riuen. és el seu moment i el nostre, ens barregem entre ells, ens sedueixen. i a sobre, ens donen lliçons de civisme: tot està net, les papereres es van buidant constantment i la gent respecte el seu voltant. inclús un pare fa fer pipi al seu fill dins una ampolla d'aigua. igualet que a les festes de gràcia!!
després canviem de paisatge radicalment i marxem cap a la capadocia. onze hores d'autocar no s'aguanten facilment i una nit sense quasi bé dormir tampoc. però tu ets un campió i no sento ni una queixa, al contrari, em sembla intuir que la moguda et diverteix i veig com ets capaç d'espabilar-te sol i demanar alló que necessites inclús sense parlar ni turc ni anglés. el llenguatge dels signes és universal, i la bona voluntat d'entendre'ns, també.
un cop allà, primera sorpresa: fa molt de fred!! als vespres estem a 15 graus, i dormim amb mantes!! la segona sorpresa, més gran, és el paisatge: grandiós, aspre, dur, magntitzant... amazing!!! l'hotel on estarem dues nits és acollidor i recomenable: hotel melis. aquí trobem silenci, pau i tranquilitat, és l'oposat a istambul. el muecín, però, segueix cantant i m'encanta sentir-lo, sobretot a última hora del dia.
no tot seran flors i violes, i haig de dir que capadocia mereix ser visitada sense turistes, potser a l'hivern. personalment m'hagués perdut entre aquelles muntanyes, per aquells camins, en total soledat, però era quasi imposible. per comoditat, vem apuntar-nos a un petit grup i durant dos dies vem compartir furgo, ciutats subterranies, cases troglodítiques, esglesies construïdes dins de muntanyes i passejades entre xemeneies de fades. tu et vas trobar com en familia, és curiós i sorprenent, i la resta et van acollir quasi com un fill. recordes els teus amics italians? i els anglesos? era com estar de colònies... un homenatge a tots ells i a tu, que em veu donar una lliçó de bon rollo i em veu rejovenir el cor.
també va haver moments més íntims, com a l'hora dels sopars; quan vem fer un hammam (gracies pol, una altra lliçó per part teva, se que ho vas fer per mi, gracies de nou); passejant per ürgüp; o les nostres partides de cartes o jocs durant els moments d'espera o els trajectes llargs.
i tanquem ja el cercle tornant a istambul de nou, que ja ens acull com a vella amiga, deixant-nos veure en els seus carrers cares o llocs ja coneguts, adonant-nos que ja no ens perdem a l'hora de tornar a l'hotel o de visitar alguna mesquita, repetint restaurant o botiga i saludant a "vells coneguts". ens acomiadem de turquia, de les vacances i del dia...
un caramel és igual de dolç a tot arreu i el somriure d'un petit també. la gent ens acull d'una forma increïble, sobretot a tu: et petonegen, et parlen, t'abracen, et fan regals... descobreixes que es divertit caminar pel carrer, sobretot pels basars, on també es latent el consumisme d'avui en dia però a un ritme més oriental, existeix el regateig i el plaer de fer un te i perdre el temps xerrant. la ciutat és fàcil, és elegant i és molt distreta. no tenim temps d'avorrir-nos: pugem a un vaixell per a passejar pel bòsfor, veiem una pel·licula en turc a un cinema, viatgem en tranvia, mengem gelat enganxós i, sobretot, riem molt.
amb tu no cal visitar tots els monuments d'istambul, és més divertit deixar-se portar pel ritme del carrer, descansar quan estem cansats, jugar a ser un turc més dins els carrers empedrats. tot i així, poques coses ens hem deixat de veure. el més divertit de tot han estat els vespres, que ens han permés gaudir i descobrir una cosa plegats. toooooota la gent ha sortit al carrer, qué passa? celebren una festa, el ramadán. mengen, beuen, prenen cafe i te, fumen narguile, escolten música, comparteixen, parlen i riuen. és el seu moment i el nostre, ens barregem entre ells, ens sedueixen. i a sobre, ens donen lliçons de civisme: tot està net, les papereres es van buidant constantment i la gent respecte el seu voltant. inclús un pare fa fer pipi al seu fill dins una ampolla d'aigua. igualet que a les festes de gràcia!!
després canviem de paisatge radicalment i marxem cap a la capadocia. onze hores d'autocar no s'aguanten facilment i una nit sense quasi bé dormir tampoc. però tu ets un campió i no sento ni una queixa, al contrari, em sembla intuir que la moguda et diverteix i veig com ets capaç d'espabilar-te sol i demanar alló que necessites inclús sense parlar ni turc ni anglés. el llenguatge dels signes és universal, i la bona voluntat d'entendre'ns, també.
un cop allà, primera sorpresa: fa molt de fred!! als vespres estem a 15 graus, i dormim amb mantes!! la segona sorpresa, més gran, és el paisatge: grandiós, aspre, dur, magntitzant... amazing!!! l'hotel on estarem dues nits és acollidor i recomenable: hotel melis. aquí trobem silenci, pau i tranquilitat, és l'oposat a istambul. el muecín, però, segueix cantant i m'encanta sentir-lo, sobretot a última hora del dia.
no tot seran flors i violes, i haig de dir que capadocia mereix ser visitada sense turistes, potser a l'hivern. personalment m'hagués perdut entre aquelles muntanyes, per aquells camins, en total soledat, però era quasi imposible. per comoditat, vem apuntar-nos a un petit grup i durant dos dies vem compartir furgo, ciutats subterranies, cases troglodítiques, esglesies construïdes dins de muntanyes i passejades entre xemeneies de fades. tu et vas trobar com en familia, és curiós i sorprenent, i la resta et van acollir quasi com un fill. recordes els teus amics italians? i els anglesos? era com estar de colònies... un homenatge a tots ells i a tu, que em veu donar una lliçó de bon rollo i em veu rejovenir el cor.
també va haver moments més íntims, com a l'hora dels sopars; quan vem fer un hammam (gracies pol, una altra lliçó per part teva, se que ho vas fer per mi, gracies de nou); passejant per ürgüp; o les nostres partides de cartes o jocs durant els moments d'espera o els trajectes llargs.
i tanquem ja el cercle tornant a istambul de nou, que ja ens acull com a vella amiga, deixant-nos veure en els seus carrers cares o llocs ja coneguts, adonant-nos que ja no ens perdem a l'hora de tornar a l'hotel o de visitar alguna mesquita, repetint restaurant o botiga i saludant a "vells coneguts". ens acomiadem de turquia, de les vacances i del dia...
martes, 1 de septiembre de 2009
SARDENYA EN BICI
potser perque teniem moltes ganes de realitzar aquesta aventura, potser perque els dos som tossuts, potser perque posem tot el cor en alló que fem... sardenya en bici ha estat un éxit!!! i la prova de foc que ha demostrat que som un bon equip!!! el jordi és la mecànica, un autèntic crack en l'art de desmontar, montar, arreglar i improvisar solucions. jo soc la cap a l'hora de les relacions públiques i la organització diaria.
comencem amb el lluïment del jordi... un bon embalatge a l'hora de transportar les bicis és fonamental!!! les vem deixar reduïdes a la més mínima expresió. tot i així, a la menda li costava bellugar-se. el tema de les alforges també és important, vem aprendre el que és viatjar amb l'estrictament necessari (tot i que aixó és molt subjectiu... cal un matalàs inflable per a dormir dins la tenda??) :-D
una altra lliçó: ryanair no és tan low cost com sembla, sobretot si no t'adaptes a les seves putes normes. per cada bicicleta, 40 eurus.
el cas és que, finalment, arribem a alguero de matinada i acampem a la mariposa, camping plaiero i caríssim però que ens acull, a aquelles hores, com si fos un vell amic. fem una curta dormideta entre sorolls de tòrtoles i vehicles motoritzats, típic contrast de la nostra civilització.
al dia següent, comença la pedalada...
l'objectiu era porto torres, però per tema logístic (la situació dels campings obliga) vem acabar una mica més lluny, a platamona. és una etapa de 50 km però no fa sol, el terreny és pla i és el nostre primer dia, així que estem pletòrics!! trepitgem terreny mediterrani, sec, amb figueres, fonoll i camps. des de porto torres ja estem vorejant la costa, amb les seves caletes, penyasegats i, sobretot, el mar, turquesa i transparent, preciós. el segon camping es diu golfo dell'asinara, o també, cristina. molta més tranquilitat que a alguero, eucaliptus, banyet a la platja i posta de sol, el millor moment del dia.
estem a italia i aixó es nota: el menjar és del milloret... pizza, pasta, gelats, formatge (pecorino, pecorino), vi, pa, olives... mediterrani al cent per cent, com el paisatge!! també es nota perque circulen com uns energúmens, sense respectar la distancia de seguretat amb la bici. i és clar, perque s'arreglen fins i tot per anar a cagar. era tot un espectacle seure al camping i veure'ls anar amunt i avall...
el segon dia es tracta de cobrir l'etapa platamona-valledoria, uns 42 km, però alguns d'ells de dura pujada (a partir de castelsardo la cosa es posa dura...). patim la primera punxada, a la bici del jordi, i fem el nostre primer spritz (records venecians). des d'aquest moment, queda instaurada l'hora spritz... també són destacables els personalitzats cafes amb llet de 1/2 l que es pren el jordi als matins, de fabricació propia, les meves converses en italià macarronic o els insults desestresants que dediquem als conductors.
la tercera etapa no comença massa bé perque jo tinc un pinçament a l'esquena des de fa dies i he dormit fatal. per sort, mentre vaig pedalant, no me'n sento gens, però quan parem, semblo la tia rogelia. aquest dia haviem de parar a isola rosa i dormir a hotel, però al final hem seguit fins a vignola de mare per a descansar allà tot un dia seguit. ha estat un tram dur perque feia calor, pujava bastant i era interior, però també ha sigut molt maco, ha estat una altra visió de l'illa, més autèntica i profunda, amb cabres, rucs i petites cases on feien formatge i vi, i hem anat carenant la muntanya un bon troç, fins que ha arribat la baixadaaaaaaaa... són 42 km més a les nostres cames i esquenes.
descansem al camping bahia blue la tortuga. personalment, el millor. tot un micromon!! la gent s'instal·la aquí durant dies i dies: matí plaiero i tarda d'animació (balls, concursos i exhibicions per a totes les edats). nosaltres preferim la platja al vespre, quan ja no queda ningú, i improvisar un sopar de picnic veient com el sol s'acomiada. tot i així, s'ha de reconeixer que el mar convida al bany.
la quarta etapa passa per santa teresa di gallura i arriba fins a porto pozzo, on trobem un dels campings més gitanets, l'arcobaleno. la platja, aquí, tampoc és cap maravella. pel camí, hem pogut fer un tram de pista i ens hem pogut banyar despullats i sols entre unes roques. només fem 37 km i al jordi li ha tocat reparar la meva bici, que portava tots els radis fluixus.
i ja anem pel cinqué dia de pedaleig... no és una etapa llarga (34 km en total) però toca agafar altres mitjans de transport. des de palau, pugem bicis i persones al ferry, fins a l'illa madalena, on acampem sota un petit arbre a un camping senzillet. l'illa és maca, malgrat que no la podem veure sencera. sopem a la ciutat i quan tornem al camping ens adonem d'un greu error: no portem llums i circular per la nit així és molt perillós.
el sisé dia visitem l'illa de caprera i després tornem a agafar vaixell. és una jornada de 54 km, fins a olbia, ciutat bastant gran i força maca i animada. aquí dormim en hotel... uau, un llit!!! només s'aprecien les coses quan no les tens... hotel gallura, totalment recomenable i encantador.
estem a mig camí, ja hem fet tota la costa, i ara toca tornar a alguero per l'interior. sobre mapa, hem vist que a mig camí hi ha el llac coghinas, i la nostra idea és fer parada allà. com que, segons els nostres comptes, o ens falten dies o ens sobren kilòmetres, decidim fer aquest troç en tren. baixem a oschiri... sembla que estem al lejano oeste. un cop marxa el tren, ens quedem sols a l'estació, totalment tancada. el poble no és massa diferent: carrers solitaris, sol i calor. i el llac és gran però al seu voltant no hi ha res de res. finalment veiem un retol d'agriturismo i, per una pista, ens hi arribem. salvats!!! en carlo ens fa una rebuda genial i la casa és acollidora i original, com el seu amo. després d'una estada aquí, ja estem a punt per a començar l'etapa més dura de totes: arribar fins a sassari. tenim 67 km pel davant, tots d'interior, amb un desnivell no massa dur però tampoc favorable. tot marxa bé fins que parem a beure aigua al costat de la carretera i unes nanoplantes assessines ens ataquen. quan ens adonem, portem totes les rodes plenes de punxes, i cada cop que en treiem una se sent: pffffffff... ens passem més de dues hores al sol del migdia intentant arreglar la desfeta, posant parxes i canviat una càmara, i al final, hem d'anar tirant com podem fins al destí i comprar allà quatre càmeres noves.
quan falten 6 km per sassari entrem dins una autopista i hem de passar dos túnels llarguísims... i nosaltres sense llums!!! em sembla que no he pedalat tan ràpid i he passat tanta por en la meva vida!!! un cop a sassari, decidim descansar tot un dia per a recuperar-nos de l'horror.
la última etapa va d'aquí fins a alguero, punt de sortida i arribada. són un 46 km que fem sense cap problema. alguero és bonica, te encant. fem una mica el guiri visitant la cova de neptuno.
ja només queda tornar a desmuntar les bicicletes, embalar-les de nou i tornar cap a casa... estem contents. que dic... contentíssims!!!
comencem amb el lluïment del jordi... un bon embalatge a l'hora de transportar les bicis és fonamental!!! les vem deixar reduïdes a la més mínima expresió. tot i així, a la menda li costava bellugar-se. el tema de les alforges també és important, vem aprendre el que és viatjar amb l'estrictament necessari (tot i que aixó és molt subjectiu... cal un matalàs inflable per a dormir dins la tenda??) :-D
una altra lliçó: ryanair no és tan low cost com sembla, sobretot si no t'adaptes a les seves putes normes. per cada bicicleta, 40 eurus.
el cas és que, finalment, arribem a alguero de matinada i acampem a la mariposa, camping plaiero i caríssim però que ens acull, a aquelles hores, com si fos un vell amic. fem una curta dormideta entre sorolls de tòrtoles i vehicles motoritzats, típic contrast de la nostra civilització.
al dia següent, comença la pedalada...
l'objectiu era porto torres, però per tema logístic (la situació dels campings obliga) vem acabar una mica més lluny, a platamona. és una etapa de 50 km però no fa sol, el terreny és pla i és el nostre primer dia, així que estem pletòrics!! trepitgem terreny mediterrani, sec, amb figueres, fonoll i camps. des de porto torres ja estem vorejant la costa, amb les seves caletes, penyasegats i, sobretot, el mar, turquesa i transparent, preciós. el segon camping es diu golfo dell'asinara, o també, cristina. molta més tranquilitat que a alguero, eucaliptus, banyet a la platja i posta de sol, el millor moment del dia.
estem a italia i aixó es nota: el menjar és del milloret... pizza, pasta, gelats, formatge (pecorino, pecorino), vi, pa, olives... mediterrani al cent per cent, com el paisatge!! també es nota perque circulen com uns energúmens, sense respectar la distancia de seguretat amb la bici. i és clar, perque s'arreglen fins i tot per anar a cagar. era tot un espectacle seure al camping i veure'ls anar amunt i avall...
el segon dia es tracta de cobrir l'etapa platamona-valledoria, uns 42 km, però alguns d'ells de dura pujada (a partir de castelsardo la cosa es posa dura...). patim la primera punxada, a la bici del jordi, i fem el nostre primer spritz (records venecians). des d'aquest moment, queda instaurada l'hora spritz... també són destacables els personalitzats cafes amb llet de 1/2 l que es pren el jordi als matins, de fabricació propia, les meves converses en italià macarronic o els insults desestresants que dediquem als conductors.
la tercera etapa no comença massa bé perque jo tinc un pinçament a l'esquena des de fa dies i he dormit fatal. per sort, mentre vaig pedalant, no me'n sento gens, però quan parem, semblo la tia rogelia. aquest dia haviem de parar a isola rosa i dormir a hotel, però al final hem seguit fins a vignola de mare per a descansar allà tot un dia seguit. ha estat un tram dur perque feia calor, pujava bastant i era interior, però també ha sigut molt maco, ha estat una altra visió de l'illa, més autèntica i profunda, amb cabres, rucs i petites cases on feien formatge i vi, i hem anat carenant la muntanya un bon troç, fins que ha arribat la baixadaaaaaaaa... són 42 km més a les nostres cames i esquenes.
descansem al camping bahia blue la tortuga. personalment, el millor. tot un micromon!! la gent s'instal·la aquí durant dies i dies: matí plaiero i tarda d'animació (balls, concursos i exhibicions per a totes les edats). nosaltres preferim la platja al vespre, quan ja no queda ningú, i improvisar un sopar de picnic veient com el sol s'acomiada. tot i així, s'ha de reconeixer que el mar convida al bany.
la quarta etapa passa per santa teresa di gallura i arriba fins a porto pozzo, on trobem un dels campings més gitanets, l'arcobaleno. la platja, aquí, tampoc és cap maravella. pel camí, hem pogut fer un tram de pista i ens hem pogut banyar despullats i sols entre unes roques. només fem 37 km i al jordi li ha tocat reparar la meva bici, que portava tots els radis fluixus.
i ja anem pel cinqué dia de pedaleig... no és una etapa llarga (34 km en total) però toca agafar altres mitjans de transport. des de palau, pugem bicis i persones al ferry, fins a l'illa madalena, on acampem sota un petit arbre a un camping senzillet. l'illa és maca, malgrat que no la podem veure sencera. sopem a la ciutat i quan tornem al camping ens adonem d'un greu error: no portem llums i circular per la nit així és molt perillós.
el sisé dia visitem l'illa de caprera i després tornem a agafar vaixell. és una jornada de 54 km, fins a olbia, ciutat bastant gran i força maca i animada. aquí dormim en hotel... uau, un llit!!! només s'aprecien les coses quan no les tens... hotel gallura, totalment recomenable i encantador.
estem a mig camí, ja hem fet tota la costa, i ara toca tornar a alguero per l'interior. sobre mapa, hem vist que a mig camí hi ha el llac coghinas, i la nostra idea és fer parada allà. com que, segons els nostres comptes, o ens falten dies o ens sobren kilòmetres, decidim fer aquest troç en tren. baixem a oschiri... sembla que estem al lejano oeste. un cop marxa el tren, ens quedem sols a l'estació, totalment tancada. el poble no és massa diferent: carrers solitaris, sol i calor. i el llac és gran però al seu voltant no hi ha res de res. finalment veiem un retol d'agriturismo i, per una pista, ens hi arribem. salvats!!! en carlo ens fa una rebuda genial i la casa és acollidora i original, com el seu amo. després d'una estada aquí, ja estem a punt per a començar l'etapa més dura de totes: arribar fins a sassari. tenim 67 km pel davant, tots d'interior, amb un desnivell no massa dur però tampoc favorable. tot marxa bé fins que parem a beure aigua al costat de la carretera i unes nanoplantes assessines ens ataquen. quan ens adonem, portem totes les rodes plenes de punxes, i cada cop que en treiem una se sent: pffffffff... ens passem més de dues hores al sol del migdia intentant arreglar la desfeta, posant parxes i canviat una càmara, i al final, hem d'anar tirant com podem fins al destí i comprar allà quatre càmeres noves.
quan falten 6 km per sassari entrem dins una autopista i hem de passar dos túnels llarguísims... i nosaltres sense llums!!! em sembla que no he pedalat tan ràpid i he passat tanta por en la meva vida!!! un cop a sassari, decidim descansar tot un dia per a recuperar-nos de l'horror.
la última etapa va d'aquí fins a alguero, punt de sortida i arribada. són un 46 km que fem sense cap problema. alguero és bonica, te encant. fem una mica el guiri visitant la cova de neptuno.
ja només queda tornar a desmuntar les bicicletes, embalar-les de nou i tornar cap a casa... estem contents. que dic... contentíssims!!!
miércoles, 1 de julio de 2009
m’agrada quan m’agafes de la ma fort
i sento els meus dits entrellaçats amb els teus, atrapats i embolicats
m’agrada quan em bressoles per la nit, esquena amb pit,
amb un lleuger moviment dolç i suau
m’agrada mirar-te els rinxols del clatell quan vaig sentada darrera teu a la moto, sense que tu te n’adonis
m’agrada quan arribes a casa i treus el cap per la porta del menjador, somrient
m’agrada que em pentinis i veure tendressa en els teus ulls de coca-cola
m’agrada veure’t dibuixar i estar sentada al teu costat en silenci,
compartint el moment
m’agrada sentir la dolçor dels teus ulls i els teus dits sobre la meva pell
i notar com el cor se m’omple de pau i amor
m’agrada sentir-te parlar amb el meu fill, d’home a home
m’agrada quan estic tova i em cuides,
i m’agrada quan et surt la vena infantil i t’haig de cuidar jo
m’agrada veure’t menjar marranades al matí i poma per la nit
en definitiva, m’agrada compartir la vida amb tu
m’agradaria regalar-te una rialla perpètua,
m’agradaria poguer sorprendre’t cada dia, en cada ocasió;
donar-te la felicitat embolicada en paper d’amor.
voldria ser capaç de guarir tots els teus dolors
amb esquitxos de la meva ànima convertida en polsim de fades,
encanteris de bruixa bona enamorada.
però soc humana i limitada,
i em conformo amb pensar en tu cada moment,
entregar-te el meu amor disfressat de petits detalls
i veure passar els trens de la vida per davant de la nostra finestra,
eternament.
martes, 30 de junio de 2009
aixó de la bombolla no ho enten ningú, però jo sovint hi visc dins d'ella. és una bombolla d'oxígen que em permet respirar dins d'un mon que m'ofega. estic sola dins d'ella i no hi ha espai per a ningú més. ja se que pot semblar lleig, però és així. aixó no vol dir que no m'estimi a la meva gent, me’ls estimo tant que a vegades em fa mal i tot. malgrat tot, hi ha cops que em sento lluny i diferent, i la bombolla em protegeix i, a la vegada, m’aïlla.
aquí dins puc sentir-me fràgil com la gota de rosada, forta com el corrent del riu indomable, dèbil com la flama que ja s’extingueix, riallera com la musiqueta del titellaire, orgullosa com la muntanya que s’enlaire cel amunt, dolentota com el nen trapella que fa una malifeta, egoista com el vell amargat, o bonica com només els meus ulls em poden veure.
soc conscient del meu món interior i m’agrada reconèneixer les emocions que hi sento, tot i que, a vegades, no les puc explicar en veu alta, o em costa acceptar que les tinc. tots vivim una vida interior propia, única i impronunciable, una vida invisible guardada dins nostre, però no tots som capaços de mirar-la cara a cara.
però dins la bombolla si que puc, no cal donar explicacions, no cal demostrar res a ningú, no cal ser perfecte ni correcte. només cal ser honesta amb mi mateixa, i aprendre a estimar-me. aquesta soc jo.
aquí dins puc sentir-me fràgil com la gota de rosada, forta com el corrent del riu indomable, dèbil com la flama que ja s’extingueix, riallera com la musiqueta del titellaire, orgullosa com la muntanya que s’enlaire cel amunt, dolentota com el nen trapella que fa una malifeta, egoista com el vell amargat, o bonica com només els meus ulls em poden veure.
soc conscient del meu món interior i m’agrada reconèneixer les emocions que hi sento, tot i que, a vegades, no les puc explicar en veu alta, o em costa acceptar que les tinc. tots vivim una vida interior propia, única i impronunciable, una vida invisible guardada dins nostre, però no tots som capaços de mirar-la cara a cara.
però dins la bombolla si que puc, no cal donar explicacions, no cal demostrar res a ningú, no cal ser perfecte ni correcte. només cal ser honesta amb mi mateixa, i aprendre a estimar-me. aquesta soc jo.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
