BUSCANT TRESORS

aquí sentada, treballant en silenci, sento de lluny la cantinela dels nens de san idelfonso llegint una serie de números sense cap sentit. és a casa del veí. suposo que és una escena que s’està repetint a milers de llars de tot el país. una escena rància, que em recorda la meva infància, el televisor en blanc i negre, la ràdio de la meva avia resonant per tota la casa. no m’agrada la loteria, no jugo mai, i menys aquest dia. el dia 22 només és l’aniversari de la meva mare.

mentre em taladra la musiqueta em plantejo una pregunta: quina mena de vides tenim que la majoria de nosaltres estem desitjant guanyar uns diners per canviar-les?

és un absurd. és una trampa. és un cercle viciós. segurament aquests dies molts dels que m’envolten han invertit una important quantitat de diners en una quimera. es tracta de aconseguir diners per a tornar a gastar-los, i gastar-los per aconseguir-ne més. què faríem si en guanyéssim molts? comprar. i quants de nosaltres ja hem experimentat l’efímera i falsa felicitat del consumisme, que no ens porta enlloc?

si necessitem canviar les nostres vides, fem-ho des de l’interior, omplint-nos d’emocions, d’amor, de solidaritat, de projectes interesants, de vida, de profunditat. jo mateixa em trobo ara mateix perduda, atalaiant l’horitzó. aquesta marinera d’aigua dolça ha de trobar un nou rumb pel seu vaixell encallat, malmés, amb les bodegues carregadíssimes de llast. però a on segur, segur, no trobaré cap tresor serà, precisament, en els botins mundans dels diners i les coses materials.

HIVERN

l’hivern està arribant a cellers. truca a la porta amb durs cops de fred i gel. és temps de recolliment, de fer pastissos i galetes al forn, per escalfar la casa i endolcir el cor.
els sons del bosc em criden: el xiuxiueig de la caiguda de les fulles, l’espatec d’un tronc sec que es trenca, l’aleteig del vol d’un ocell espantadís. surto a passejar al costat de la txapa i la observo. es comunica amb la natura, olfateja, sent, explora. avui ha descobert el gel en un toll. per a ella només existeix aquest moment. jo faig el mateix. camino ben abrigada, sentint la gelor de l’aire a la meva cara, observant el que m’envolta. els pensaments descansen, hivernen, i em permeto el luxe de gaudir de l’ara.





no fa sol, la llum del cel és gris i sembla que vulgui segrestar la resta de colors, però ells (els arbres, les fulles, el llac, la molsa) es resisteixen i s’esforcen en fer lluir els seus marrons, ocres i verds. és l’última festa abans de que el blanc sigui el protagonista. jo també aprofito la serenor del moment per a sentir uns breus instants de pau en soledat. és el moment d’estar amb mi mateixa i, a la vegada, ser ben fora de mi i fusionar-me amb l’entorn. sentir-me viva i animal, experimentar sensacions en estat pur.
i després tornar a casa, escalfar-me al costat del foc, abraçar a qui estimo i m’estima, ser humana de nou i sentir-me feliç durant una llarga estona. perque m’ho mereixo i també tinc dret.

RELACIÓ EMOCIONAL AMB UN LLIBRE

«Hortense la interrumpió, le cogió la mano y le preguntó:
–¿Tienes ya una idea para tu próximo libro?»

última frase, última pàgina. acabo un llibre que m’ha enganxat, que m’ha mantingut atrapada en la seva història. deixo allà dins un munt de sensacions i emocions. ha estat una relació d’aquelles absorvent, on no pots deixar de llegir ni un sol dia, perque veus el llibre allà, sobre la taula, i se te’n van els ulls i el pensament. és igual el títol, perque hi han hagut d’altres que m’ha provocat la mateixa sensació. és igual si la crítica el considera bo o no, perque a mi m’ha enamorat.

ara necessito un temps per a païr-lo, és com un dol després d’una gran relació. em sap greu que s’hagi acabat però era inevitable. aviat començaré algun altre, primer tantejant contraportades, llegint sinopsi, fullejant primeres pàgines. sempre amb la sensació agredolça que em dona iniciar una nova lectura: per una banda, el pessigolleig alegre de la nova història que m’espera, per l’altra, la por de que no estigui a l’alçada del deixat enrera, que no m’ompli, que no hagi triat bé.

són grans històries d’amor amb els meus llibres...

CAMINANT PER BRASIL

sempre m’ha agradat voltar pel món. diuen que viatjar t’obre els finestrons del cap i et fa veure més enllà. et dona la seguretat de no tenir por del desconegut i fa que sentis que tots som estrangers un cop sortim de casa nostre i de la nostra cultura i que els nostres valors i tradicions no són ni més importants ni més respectables que els dels que viuen uns quants kilòmetres més lluny (sobretot si és cap al sud). tots som iguals i, a l’hora, tots som diferents, així que no hi ha millors ni pitjors. qui ens pensem que som per a creure’ns superiors a qualsevol altra raça o cultura?


és per aixó que, des de fa uns anys, m’agrada que el meu fill m’acompanyi en algun dels meus periples. caminar al meu costat descobrint nous llocs ens uneix i fa fort el nostre vincle i, a la vegada, apren tolerància i guanya seguretat en ell mateix. i la cirera del pastís és que, a més, ens divertim molt.

així doncs, aquest any toca caminar per brasil per elecció d’ell. hem carregat motxilles i, malgrat la duresa del desplaçament, hem aterrat expectants com autèntics exploradors a la descoberta del nou món. Tenim disset dies pel davant; dies que per a mi tenen un significat molt especial.


la primera topada ha estat un aiguabarreig: rio de janeiro. ciutat mítica, igual que les sirenes, però traidora com elles. rio t’enamora des de l’aire. puges al pão d’açucar o al cristo redentor i caus embadalit als seus peus. es preciosa i et crida amb els seus cants perque t’apropis. però un cop ets dins, t’engoleix dins el seu estomac mortífer de ciment, gratacels, caos i duresa. el seu ritme no et deixa respirar, t’ofega. les platges són la fugida a tanta bogeria urbana, si no deixes que la paranoia de la delinqüència t’atrapi o la força de l’oceà t’arrosegui.


però és fàcil escapar a l’encanteri de la perversa rio. només cal deixar-se arrosegar per algun autobús, desfilant per suburbis infrahumans que no hauríen d’existir enlloc, i entrant, amb suavitat, en un paisatge diferent; primer, camps, cultius i pastures, ambient rural. després, verd i selvàtic, mar blau i natura salvatge i desbordant. a quatre hores de camí som al paradís. i es diu paraty, agradable coincidència de fonemes.



paraty és pau, tranquilitat i bon rollo en tots els sentits. la platja és una bahia en calma on les onades freguen la sorra amb por de despertar-la, la gent descansa en còmodes hamaques penjades a qualsevol lloc i el passejar és lent i pausat, amb l’única preocupació de torçar-te un tormell amb alguna llamborda del carrers d’estil colonial. aquesta serà la gran frontera durant tot el viatge: ciutats maques però perilloses i extenuants enfront petits pobles acollidors, segurs i tranquils.



paraty i el seu misty chill, un hostel que em va atrapar; em podia imaginar vivint allà, a peu de platja, sense temps, pressa ni sabates. van ser dies de kaiac, excursions selvàtiques per cascades i caipirinhes nocturnes.




deixem l’estat de rio i volem al de maranhao. pais gegant que exigeix desplaçaments llargs però ofereix contrastos gratificants, ens regala ara una ciutat més tropical, més desgastada pel temps, però amb més estil que rio: és são luis. tot i que no la podem gaudir gaire temps, intueixo una vida diurna esmorteïda per la calor amb un despertar nocturn bailongu i sensual, amb aquella cadència caribenya i lenta de les mulates que ballen arrambades als seus homes a les portes de qualsevol xiringuito.


ràpidament, però, deixem la urbe i anem a un àmbit més rural: barreirinhas. si paraty era elegància i tranquilitat, ara trobem autenticitat, calma i viure el moment. tròpic al cent per cent: carrers plens de sorra, cases baixes de mil colors, calor sofocant i gent de pell bruna que gaudeix d’unes quantes cerveses molt gelades sota una ombra mentre deixa passar el temps.estem allotjats a una pousada entranyable, sols, sense cap altre hoste, i una simpàtica i agradable miriam (gran senyora que, malgrat haver parit onze fills encara conserva la calma i la paciència) ens fa l’estada més casolana, cuidant al pol com si del seu propi net es tractés.


el pol i jo coincidim en que aquí vam viure les millors experiències del nostre periple: els lençois maranhenses. inolvidables. en tots els sentits. grans extensions de dunes esquitxades de llacunes d’aigua dolça, maragda i càlida. impactants visualment, sobretot en el moment de la posta de sol. divertides i alliberadores al rodolar duna avall fins caure a l’aigua, petita concesió a l’infant que porto dins. sensuals quan la seva sorra t’acarona la pell.








als lençois també vam fer una excursió en llanxa ràpida durant el segon dia i, a l’endemà, vam gaudir d’un dels dies més inesperadament relaxats i bonics del viatge. simplement ens vam deixar portar en una mini barca, acompanyats d’un senyor amb el que era quasi incapaç de comunicar-me, a un petit poblat en el que no hi havia res, tret d’algunes cabanes i molts nens riallers. cap atracció turística, res a destacar en una guia. només bona gent, el millor menjar amb les millor vistes que he gaudit mai, rises i jocs a l’aigua amb la canalla i toooot un dia pel davant sense fer res més que banyar-nos, xerrar i gaudir.










i anem tancant el cercle amb la tercera etapa, estat de bahia. de nou ens trobem en una altra mega urbe: salvador. personalment, la millor, em va seduir completament. el pelourinho és el seu centre històric, elegant, empedrat, acolorit, ple d’artistes, música, moviment, sensualitat i vida. diuen que és la ciutat més perillosa de brasil. no soc qui per a desmentir-ho però puc dir que no vaig patir en cap moment por ni vaig tenir la sensació de perill. em vaig sentir acollida i respectada.


potser va ser un tema d’actitud, potser va ser el fet d’anar acompanyada per un nen. el pelourinho em va abraçar com si d’una vella amiga es tractés. si que hi havia policia als carrers, si que hi havia molta pobresa, si que hi havia reixes a totes les cases, pousadas i hotels i, possiblement, si que deu haver agresions i atracaments sovint, però jo no els vaig veure ni els vaig patir, i només tinc paraules d’agraïment per a tots aquells a qui vaig conèixer: “duda”, l’amo del hostel; els profes de l’escola de capoeira on vam entrar pel morro a veure una classe; els nois ballarins de capoeira de la plaça terreiro de jesus; la noia que em va fer una treneta als cabells; la luisa, a qui vam comprar un petit quadre; i tots i cadascún d’aquells amb qui vam intercambiar somriures i paraules.


però l’autèntic carib, la veritable màgia sabrosona del tròpic, el paradís que estem acostumats a veure en revistes i pel·lícules, està a morro de são paulo. morro és un petit poble a l’illa de tinharé. s’hi arriba en catamaran (crec que també en avioneta, fora de les meves posibilitats, així que toca patir dues hores oceàniques “intenses”) i a l’illa no hi ha cap mena de transport motoritzat. al moll t’esperen uns quants nois “taxistes” que s’ofereixen a portar-te les motxilles en carretons d’aquests que fem servir a les obres fins a la pousada que triis. el pol i jo vam preferir fer de camàlics nosaltres mateixos i vam arribar fins a la tercera platja, a on ens vam instalar a primer linia de mar en una petita casa que ens va fer de llar durant tres dies.


a morro ens vam atipar de gelat d’açaí, vam viure una intensa tormenta tropical que em va fer dubtar de la sort que tenen els que viuen al carib, vam recollir petxines i caracoles durant la marea baixa i vam gaudir d’una bona moqueca de peix per a dos persones en un xiringo enfront del mar, entre moltes altres coses.

allà també ens vam banyar en unes piscines naturals increïbles descobertes l’últim dia per casualitat. no portava la càmara i, al principi, em va fer ràbia. però després vaig descobir que va ser una sort, perque vam poguer viure el moment tal com era sense preocupar-nos de res més i ara disposo d’unes precioses fotografies mentals molt més personals i íntimes del que podria haver deixat inmortalitzat en un aparell.


ja només em queda donar les gràcies al meu fill per ser tan bon company de viatge, per les seves abraçades, per aguantar-me quant em poso “educativa” i pesada, per totes les bromes i rises que vam compartir, per no queixar-se per les matinades o per les caminades carregats amb pesades motxilles i per ser com és: divertit, obert, ingenu, carinyós i una gran persona. ara comencem una nova etapa els dos, marcada per la distància física, però mai, mai, emocional. t’estimo, pol!!!

ELS MILLOR ESTIUS

estiu de 1973. una marta de sis anys, amb cuetes, una de les poques vegades que vaig gaudir dels cabells llargs, i la seva flamant orbea amb rodetes auxiliars. una època on les vacances no tenien fi i eren agradables exilis a casa dels avis durant dos mesos. llevar-se a les 11 del matí amb el truc dels amics que em venien a buscar per anar a jugar, esmorçar un got de llet amb colacao, i, de cop i volta, transformar-me en una “vaquera” a llom del meu cavall de quatre rodes per arribar fins a l’ermita, a pocs metres de casa però a kilòmetres a la nostra imaginació. allà teniem cabanyes, amagatalls i tresors, i els dies en que podíem anar a la piscina del poble eren autèntics regals del cel. en aquella època, els estius tenien gust de pa amb vi i sucre, feien olor de bosc escalfat pel sol i sonaven a grills i crits de nens. capvespres refrescants en els que anávem a la granja pel camí “difícil” a buscar llet acabada de munyir o encara ens deixaven jugar una mica més, fins que els crits de les mares o les avies ens feien tornar a casa, a saborejar un bon plat de patates fregides. estius on no calia fer masses plans però dels que ja presentiem la seva arribada a mitjans de juny, amb el tràfeg del final de curs. i finals d’estiu marcats per l’arribada dels meus pares amb els llibres nous per al nou curs, que sempre em semblaven tan difícils i complicats.

aixó eren els meus estius.

recordar-ho dins aquesta agonia de calor i estres laboral, dins d’aquest brutal desig de que arribin els quatre dies de descans per a cremar-los a correcuita i tornar a començar, em refresca i em suposa un bàlsam purificador. penso que en aquella època encara no sabíem res del mon, que tot era fàcil, divertit i amable, i que potser aquella pau interior que ara cerco la podria trobar dins aquesta nena de dues cues que somriu segura perque sap que no caurà, ja que les rodetes l’ajuden a seguir endavant.

WABI

avui he llegit que wabi significa, en japonés, una forma atenuada de bellesa, una qualitat de refinament disfressada de rusticitat. bellesa imperfecta, impermanent i incomplerta.

m'agradaria ser wabi. ser wabi per portar dins meu, intrínsec, el concepte de transitorietat i inestabilitat. perque no em calgués fer un esforç per entendre i asimilar que no exiteix l'estabilitat, que no cal buscar-la, que no cal patir.

ser imperfecte i ser bonic. quina pau!

SÍSIFO

a l'igual que sísifo, em sento comdemnada a pujar i baixar per la muntanya dels sentiments i les emocions, arrosegant la meva pedra.

quan ja estic quasi a dalt, pensant que ja he fet cim, orgullosa del meu esforç i a punt per a gaudir de la pau que em proporciona la vista i el plaer de la feina ben feta, el roc cau pendent avall, sense fre, i va a parar fins el fons. no es queda mai a mig camí, es veu que aquestes coses no es fan a mitges. el descens és vertiginós, ràpid i imparable, ben diferent de la pujada.


però quan arribo a baix, i crec que no em queden forces per a seguir, quan penso que em quedo allà i em disposo a morir aixafada per algun allau aliè, em sorprenc a mi mateixa remontant de nou el camí, empenyent la pedra ben fort, lentament, durament.

així doncs, se que sempre remontaré, soc positiva i miro amunt, però també soc realista i se que hi haurà una nova caiguda, en un cercle finit. és la vida. i ser conscient d'aixó em fa empènyer amb més ganes i m'evita plorar quan caic.

i seguir endavant...

POLIEDRIA

poliedria: es diu de la capacitat de poguer veure les coses des de diferents prismes i que permet sortir endavant siguin quines siguin les circumstàncies que t’envolten. només cal agafar el calidoscopi i donar-li un parell de voltes. en algun moment. els petits cristalls adoptaran una posició que et farà somriure. és aleshores quan t’has d’aferrar a aquest com si t’hi anés la vida i tibar amunt. saps que la part fosca també hi és, però, al menys, també saps que hi ha la de colors.

TRISTOR

ja fa dies que intento trobar la manera, però no hi ha paraules prou adients per a poguer expresar el dolor i la tristesa. tampoc hi ha consol posible. tinc la sensació d’ofegar-me en aigües mortes i estancades, pudents. aigües que es desborden pels meus ulls en forma de llàgrimes i ho inunden tot, més enllà de la meva cara i el meu cor. aigües que m’envolten de soledat i silenci, un silenci somort, com de bosc encantat per esperits dolents.. aigües inmòbils que només fan olor d’apatia... jo ja no soc jo, soc un ninot sense fils que descansa en un racó. des de fora, podria semblar calma i quietud, però no és aixó, és esgotament i deixadesa. l’única llum dins de tanta foscor és saber que res és permanent, que tot arriba i tot passa. aleshores em relaxo dins del meu estat i deixo que els minuts, les hores i, a vegades, els dies, transcorrin amb la densitat del greix fins que desemboquen en un mar una mica més lluminós i net. no hi ha culpables, així doncs no hi ha ràbia ni ira per a poguer desfogar-se, seria molt més fàcil. però es tracta només d’acceptar els fets. aviat ja no hi seràs, i el simple fet d’escriure aixó em desgarra com si d’una daga es tractés i torna a brollar dels ulls aquest líquid imparable, i tornar a derramar-se del cor aquesta tristor inmensa. ara el temps s’ha convertit en un compte enrera, en una cursa esbojarrada cap a una meta feridora. els dies passen i s’acosta el comiat, és com si et tornessis de sorra i te m’escapessis entre els dits a poc a poc. i et veig patir. i pateixo. i m’agradaria poguer fugir i emportar-te amb mi, tenir l’egoïsme (o el valor) de dir no. però callo i ploro per dins mentre t’animo i et dono forces, tot anirà bé, et dic. t’estimo.

TEMPS AL TEMPS

temps al temps. la sabiduria popular poques vegades s’equivoca, i és cert que s’han de deixar transcòrrer els dies, les setmanes, els mesos, perque tot es posi al seu lloc. agafar-se el temps que faci falta, sense còrrer.

donat que últimament soc pagesa, observo la natura i la comparo amb el nostre tarannà. l’hort necessita el seu temps, la llavor ha estat plantada i va creixent i desenvolupant-se fins arribar a la maduresa. passa per totes les etapes en silenci, fins i tot sota la neu i l’aturada de l’hivern, va fent camí, sense preses però sense pauses, cada dia és un pas, per petit que sigui. finalment, ens dona el regal que tan esperàvem, el seu fruit. cada espècie te el seu ritme i el seu moment, i no és natural tenir cireres a l’hivern o espinacs a l’estiu. dins aquest procès, però, hi ha d’haver una mínima intervenció: una preparació de la terra previa, un regadiu segons convingui a la planta, una neteja de males herbes... és a dir, una cura del que volem aconseguir.

així doncs, nosaltres hauríem de fer el mateix: plantar la llavor d’alló que volem, cuidar-la, i esperar que, amb el temps, ens doni el seu fruit. hem de participar en el desenvolupament de la nostra vida, hem de prendre part activa. la planta no germina sola mai, sempre hi ha una ma (humana, animal,...) que hi participa. és més, si la planta que està neixent no és del nostre agrat, també és lícit arrancar-la i llaurar un nou terreny per a una nova llavor. inclús a vegades és convenient arrancar-ne unes quantes perque les altres tinguin el seu espai i neixin fortes i resistents.

la reflexió, en definitiva, és la següent: fins a quin punt deixem fluir la vida sense prendre part per una posició de comoditat o de covardia? fins a quin punt som responsables d’actuar i tenim, a més, aquesta obligació? pot la propia indecisió fer que el fruit de la planta es passi i es faci malbé? per què, molts cops, ens deixem arrosegar per les situacions? per què preferim esperar a que el temps ho resolgui tot sense entendre que nosaltres també tenim una responsabilitat en el que ens succeeix?

hem d’aprendre a respectar el nostre temps, a donar-nos marge, però sempre tenint clar que hi ha una finalitat, un perquè i una intenció. tot arribarà, no correm... però alló que ha d’arribar ha de ser alló que volem.

llegia l’altre dia la importància que tenen els rius a moltes obres literàries i em va fer pensar en el riu com a símbol de la vida. és també una metàfora vàlida per alló que vull expresar. podem navegar dins el riu contra corrent, lluitant cada dia amb les dures aigües, però en direcció al neixement d’aquestes, per a descobrir el misteri d’aquesta neixença. també és cert que al llarg del riu tobarem aigües tranquiles i aigües remogudes i braves. i hi haurà dies en que ens deixarem portar pel corrent riu avall, cansats per l’esforç, i d’altres que ens asseurem a la vora amb els peus en remull. per què no? però dins el riu sempre has de prendre una decisió, perque si no, t’engoleix i desapareixes, deixes de ser tu.

es tracta de viure la meva vida amb individualitat, al meu ritme, amb les meves contradiccions però portant el meu timó.