temps al temps. la sabiduria popular poques vegades s’equivoca, i és cert que s’han de deixar transcòrrer els dies, les setmanes, els mesos, perque tot es posi al seu lloc. agafar-se el temps que faci falta, sense còrrer.
donat que últimament soc pagesa, observo la natura i la comparo amb el nostre tarannà. l’hort necessita el seu temps, la llavor ha estat plantada i va creixent i desenvolupant-se fins arribar a la maduresa. passa per totes les etapes en silenci, fins i tot sota la neu i l’aturada de l’hivern, va fent camí, sense preses però sense pauses, cada dia és un pas, per petit que sigui. finalment, ens dona el regal que tan esperàvem, el seu fruit. cada espècie te el seu ritme i el seu moment, i no és natural tenir cireres a l’hivern o espinacs a l’estiu. dins aquest procès, però, hi ha d’haver una mínima intervenció: una preparació de la terra previa, un regadiu segons convingui a la planta, una neteja de males herbes... és a dir, una cura del que volem aconseguir.
així doncs, nosaltres hauríem de fer el mateix: plantar la llavor d’alló que volem, cuidar-la, i esperar que, amb el temps, ens doni el seu fruit. hem de participar en el desenvolupament de la nostra vida, hem de prendre part activa. la planta no germina sola mai, sempre hi ha una ma (humana, animal,...) que hi participa. és més, si la planta que està neixent no és del nostre agrat, també és lícit arrancar-la i llaurar un nou terreny per a una nova llavor. inclús a vegades és convenient arrancar-ne unes quantes perque les altres tinguin el seu espai i neixin fortes i resistents.
la reflexió, en definitiva, és la següent: fins a quin punt deixem fluir la vida sense prendre part per una posició de comoditat o de covardia? fins a quin punt som responsables d’actuar i tenim, a més, aquesta obligació? pot la propia indecisió fer que el fruit de la planta es passi i es faci malbé? per què, molts cops, ens deixem arrosegar per les situacions? per què preferim esperar a que el temps ho resolgui tot sense entendre que nosaltres també tenim una responsabilitat en el que ens succeeix?
hem d’aprendre a respectar el nostre temps, a donar-nos marge, però sempre tenint clar que hi ha una finalitat, un perquè i una intenció. tot arribarà, no correm... però alló que ha d’arribar ha de ser alló que volem.
llegia l’altre dia la importància que tenen els rius a moltes obres literàries i em va fer pensar en el riu com a símbol de la vida. és també una metàfora vàlida per alló que vull expresar. podem navegar dins el riu contra corrent, lluitant cada dia amb les dures aigües, però en direcció al neixement d’aquestes, per a descobrir el misteri d’aquesta neixença. també és cert que al llarg del riu tobarem aigües tranquiles i aigües remogudes i braves. i hi haurà dies en que ens deixarem portar pel corrent riu avall, cansats per l’esforç, i d’altres que ens asseurem a la vora amb els peus en remull. per què no? però dins el riu sempre has de prendre una decisió, perque si no, t’engoleix i desapareixes, deixes de ser tu.
es tracta de viure la meva vida amb individualitat, al meu ritme, amb les meves contradiccions però portant el meu timó.
