La pujada és dura i mantinguda, no hi ha moments pel descans. Els peus avancen lentament, pas a pas, i les cames resisteixen com aquests vells troncs que m’envolten. El cor batega fort i la respiració es fa escoltar, com les ales del voltor tallant el cel o el vent entre les branques.
La motxilla és el meu sarró, on porto el mínim per passar tres dies. La muntanya t’ensenya a minimitzar les necessitats i te n’adones que no calen tantes coses per a ser feliç: temps, pau i bona companyia són l’imprescindible.
Són moltes hores fent camí, poques hores de descans, sovint deficient, als refugis.
Horaris poc habituals a la ciutat, però bàsics a la muntanya, més adaptats al ritme natural de la vida. És suor, esforç físic, bullofes i cruiximent. Però també és superació, orgull, rises i companyerisme. Al llarg del camí mai et trobes sol, tots som un equip, i totes les barreres cauen. Comparteixes amb els amics i amb els desconeguts. Allà tots sóm iguals. Si tens fred o sed, algú t’ajuda. Si et perds o les forces et fallen, sempre hi ha una mà estesa, una paraula d’ànim.
I el millor premi de tots és la inmensitat, la força de la pedra, el regal de l’aire pur i fresc, l’horitzó enorme davant teu, la sensació única d’estar tocant el cel amb la punta dels dits.
Fa poques hores que soc a la ciutat de nou i ja m’anyoro. Necessito la muntanya per a sentir-me jo, viva i de debó. Ella em posa a prova i a la vegada em dona la força i la vida.
