HIVERN

l’hivern està arribant a cellers. truca a la porta amb durs cops de fred i gel. és temps de recolliment, de fer pastissos i galetes al forn, per escalfar la casa i endolcir el cor.
els sons del bosc em criden: el xiuxiueig de la caiguda de les fulles, l’espatec d’un tronc sec que es trenca, l’aleteig del vol d’un ocell espantadís. surto a passejar al costat de la txapa i la observo. es comunica amb la natura, olfateja, sent, explora. avui ha descobert el gel en un toll. per a ella només existeix aquest moment. jo faig el mateix. camino ben abrigada, sentint la gelor de l’aire a la meva cara, observant el que m’envolta. els pensaments descansen, hivernen, i em permeto el luxe de gaudir de l’ara.





no fa sol, la llum del cel és gris i sembla que vulgui segrestar la resta de colors, però ells (els arbres, les fulles, el llac, la molsa) es resisteixen i s’esforcen en fer lluir els seus marrons, ocres i verds. és l’última festa abans de que el blanc sigui el protagonista. jo també aprofito la serenor del moment per a sentir uns breus instants de pau en soledat. és el moment d’estar amb mi mateixa i, a la vegada, ser ben fora de mi i fusionar-me amb l’entorn. sentir-me viva i animal, experimentar sensacions en estat pur.
i després tornar a casa, escalfar-me al costat del foc, abraçar a qui estimo i m’estima, ser humana de nou i sentir-me feliç durant una llarga estona. perque m’ho mereixo i també tinc dret.