WABI

avui he llegit que wabi significa, en japonés, una forma atenuada de bellesa, una qualitat de refinament disfressada de rusticitat. bellesa imperfecta, impermanent i incomplerta.

m'agradaria ser wabi. ser wabi per portar dins meu, intrínsec, el concepte de transitorietat i inestabilitat. perque no em calgués fer un esforç per entendre i asimilar que no exiteix l'estabilitat, que no cal buscar-la, que no cal patir.

ser imperfecte i ser bonic. quina pau!

SÍSIFO

a l'igual que sísifo, em sento comdemnada a pujar i baixar per la muntanya dels sentiments i les emocions, arrosegant la meva pedra.

quan ja estic quasi a dalt, pensant que ja he fet cim, orgullosa del meu esforç i a punt per a gaudir de la pau que em proporciona la vista i el plaer de la feina ben feta, el roc cau pendent avall, sense fre, i va a parar fins el fons. no es queda mai a mig camí, es veu que aquestes coses no es fan a mitges. el descens és vertiginós, ràpid i imparable, ben diferent de la pujada.


però quan arribo a baix, i crec que no em queden forces per a seguir, quan penso que em quedo allà i em disposo a morir aixafada per algun allau aliè, em sorprenc a mi mateixa remontant de nou el camí, empenyent la pedra ben fort, lentament, durament.

així doncs, se que sempre remontaré, soc positiva i miro amunt, però també soc realista i se que hi haurà una nova caiguda, en un cercle finit. és la vida. i ser conscient d'aixó em fa empènyer amb més ganes i m'evita plorar quan caic.

i seguir endavant...

POLIEDRIA

poliedria: es diu de la capacitat de poguer veure les coses des de diferents prismes i que permet sortir endavant siguin quines siguin les circumstàncies que t’envolten. només cal agafar el calidoscopi i donar-li un parell de voltes. en algun moment. els petits cristalls adoptaran una posició que et farà somriure. és aleshores quan t’has d’aferrar a aquest com si t’hi anés la vida i tibar amunt. saps que la part fosca també hi és, però, al menys, també saps que hi ha la de colors.

TRISTOR

ja fa dies que intento trobar la manera, però no hi ha paraules prou adients per a poguer expresar el dolor i la tristesa. tampoc hi ha consol posible. tinc la sensació d’ofegar-me en aigües mortes i estancades, pudents. aigües que es desborden pels meus ulls en forma de llàgrimes i ho inunden tot, més enllà de la meva cara i el meu cor. aigües que m’envolten de soledat i silenci, un silenci somort, com de bosc encantat per esperits dolents.. aigües inmòbils que només fan olor d’apatia... jo ja no soc jo, soc un ninot sense fils que descansa en un racó. des de fora, podria semblar calma i quietud, però no és aixó, és esgotament i deixadesa. l’única llum dins de tanta foscor és saber que res és permanent, que tot arriba i tot passa. aleshores em relaxo dins del meu estat i deixo que els minuts, les hores i, a vegades, els dies, transcorrin amb la densitat del greix fins que desemboquen en un mar una mica més lluminós i net. no hi ha culpables, així doncs no hi ha ràbia ni ira per a poguer desfogar-se, seria molt més fàcil. però es tracta només d’acceptar els fets. aviat ja no hi seràs, i el simple fet d’escriure aixó em desgarra com si d’una daga es tractés i torna a brollar dels ulls aquest líquid imparable, i tornar a derramar-se del cor aquesta tristor inmensa. ara el temps s’ha convertit en un compte enrera, en una cursa esbojarrada cap a una meta feridora. els dies passen i s’acosta el comiat, és com si et tornessis de sorra i te m’escapessis entre els dits a poc a poc. i et veig patir. i pateixo. i m’agradaria poguer fugir i emportar-te amb mi, tenir l’egoïsme (o el valor) de dir no. però callo i ploro per dins mentre t’animo i et dono forces, tot anirà bé, et dic. t’estimo.

TEMPS AL TEMPS

temps al temps. la sabiduria popular poques vegades s’equivoca, i és cert que s’han de deixar transcòrrer els dies, les setmanes, els mesos, perque tot es posi al seu lloc. agafar-se el temps que faci falta, sense còrrer.

donat que últimament soc pagesa, observo la natura i la comparo amb el nostre tarannà. l’hort necessita el seu temps, la llavor ha estat plantada i va creixent i desenvolupant-se fins arribar a la maduresa. passa per totes les etapes en silenci, fins i tot sota la neu i l’aturada de l’hivern, va fent camí, sense preses però sense pauses, cada dia és un pas, per petit que sigui. finalment, ens dona el regal que tan esperàvem, el seu fruit. cada espècie te el seu ritme i el seu moment, i no és natural tenir cireres a l’hivern o espinacs a l’estiu. dins aquest procès, però, hi ha d’haver una mínima intervenció: una preparació de la terra previa, un regadiu segons convingui a la planta, una neteja de males herbes... és a dir, una cura del que volem aconseguir.

així doncs, nosaltres hauríem de fer el mateix: plantar la llavor d’alló que volem, cuidar-la, i esperar que, amb el temps, ens doni el seu fruit. hem de participar en el desenvolupament de la nostra vida, hem de prendre part activa. la planta no germina sola mai, sempre hi ha una ma (humana, animal,...) que hi participa. és més, si la planta que està neixent no és del nostre agrat, també és lícit arrancar-la i llaurar un nou terreny per a una nova llavor. inclús a vegades és convenient arrancar-ne unes quantes perque les altres tinguin el seu espai i neixin fortes i resistents.

la reflexió, en definitiva, és la següent: fins a quin punt deixem fluir la vida sense prendre part per una posició de comoditat o de covardia? fins a quin punt som responsables d’actuar i tenim, a més, aquesta obligació? pot la propia indecisió fer que el fruit de la planta es passi i es faci malbé? per què, molts cops, ens deixem arrosegar per les situacions? per què preferim esperar a que el temps ho resolgui tot sense entendre que nosaltres també tenim una responsabilitat en el que ens succeeix?

hem d’aprendre a respectar el nostre temps, a donar-nos marge, però sempre tenint clar que hi ha una finalitat, un perquè i una intenció. tot arribarà, no correm... però alló que ha d’arribar ha de ser alló que volem.

llegia l’altre dia la importància que tenen els rius a moltes obres literàries i em va fer pensar en el riu com a símbol de la vida. és també una metàfora vàlida per alló que vull expresar. podem navegar dins el riu contra corrent, lluitant cada dia amb les dures aigües, però en direcció al neixement d’aquestes, per a descobrir el misteri d’aquesta neixença. també és cert que al llarg del riu tobarem aigües tranquiles i aigües remogudes i braves. i hi haurà dies en que ens deixarem portar pel corrent riu avall, cansats per l’esforç, i d’altres que ens asseurem a la vora amb els peus en remull. per què no? però dins el riu sempre has de prendre una decisió, perque si no, t’engoleix i desapareixes, deixes de ser tu.

es tracta de viure la meva vida amb individualitat, al meu ritme, amb les meves contradiccions però portant el meu timó.

SERÉ BREU

temps, silenci i simplicitat
en aquests moments és el que més valoro
disposar de temps per a gaudir de cada moment, de silenci per a poguer escoltar-me, de coses simples per a aprendre a saber que és important

CELLERS

hi ha un lloc on terra i cel es fonen. és així perque allà el temps només és una succesió de minuts per a gaudir de tot el que m’envolta, el temps es converteix en la flama d’una espelma que es consumeix lentament. no haig de còrrer, no hi ha presses, el ritme del meu cap i del meu cor s’arrelanteix i puc viure cada moment d’una forma real i única.

a la ciutat visc fora de lloc, fora del moment present, sempre més enllà, sempre accelerada. el dia a dia és una boja succesió d’esdeveniments que no gaudeixo perque no disposo del temps per a saborejar-los. els fets i les activitats, bones o dolentes, es trepitgen sense descans, sense cap moment per a pensar en ells, per a adonar-me’n del que faig. tempus fugit.

però se que aquell lloc existeix i un dia viuré a prop del cel...

TARDOR

tinc consciència d’estar, possiblement, a un equinocci vital. entro en una etapa de maduresa, igual que cellers entra a la tardor. la bogeria, l’exuberància i l’esclat de l’estiu comencen a quedar lluny, per a no parlar de la inocència i la ingenuitat primaverals. cellers està preciòs, i jo també em sento maca. és la bellesa de la serenor, de la seguretat, de la tranquilitat. la mateixa pau que es va apoderant del paisatge a mida que les fulles, xiuxiuejant, van omplint la gespa del jardí, va omplint també alló que anomenaré ànima.

hem fet la collita a l’hort, i, tot i que encara hi ha coses sembrades, sembla que toca fer compendi i descans de cara a l’hivern. ja passo del quaranta i també toca mirar dins la cistella, a veure que he recollit de cara a la vellesa. és una estació, o una edat, que la majoria de vegades només es valora des de la maduresa, des de l’assossegament. però s’agraeix arribar a ella, sobretot i te n’adones que la collita ha estat profitosa i que et sents molt i molt a gust amb tu mateixa. hi ha, és clar, el sentiment de pèrdua, de deixar moltes fulles seques al camí, però també hi ha encara brots i, sobretot, hi ha tot alló que s’ha anat guardant i recollint durant l’any, durant la vida.



gaudeixo d’aquests moments d’una forma que és difícil de transmetre. només aquells que se sentin així poden llegir més enllà de les paraules. crec que arriba la tan desitjada pau interior, la seguretat de ser qui soc, la no-necessitat de res més que viure el moment present. valorar el que tinc i el que puc fer, sense materialismes ni pressions, sense aparences. aquest fi de setmana m’ho he passat molt bé fent un suport per l’encens, no m’ha calgut res més, no vull res més.

em sento feliç!!!

REFLEXIONS 1

«tenim dues orelles i una sola llengua, per sentir més i parlar menys»

doncs, aleshores, per què ho fem a l'inrevés?

«tot està dit, però com que ningú escolta...»

COLORS

avui m'he llevat i he començat a pensar en la feina... preveia que hi hauria preses i exigencies i aixó m'ha posat nerviosa. m'he sentat davant l'ordinador i notava com m'anava accelerant: les espatlles es tensaven, el coll s'enduria, el cap anava ràpid, els dits sobre el teclat estaven crispats... més tard, i com ja sabia, he hagut de còrrer a casa d'un client. plovia. el trànsit era dens. m'he mulla bastant. pel camí anava pensant que aixó no era vida, em trobava de mal humor, estava realment enfadada, ho veia tot gris, lleig, estresant.

però llavors, quan ja he fet la visita i em trobava al costat de la moto per tornar a casa, a passat pel meu costat un noi. era pobre, vestia senzill, quasi brut, arrosegava un carret de la compra destartalat i portava un paraigües vell que posiblement li acabaven de donar. feia cara de bona persona. m'ha mirat, ens hem somrigut i m'ha dit: «por lo menos tengo algo, no es mucho, pero...». després ha continuat caminant carrer amunt.

i he pensat: mira, ell tan content amb el seu paraigües i jo rondinant aquí com una vella egoïsta. he estat a punt de girar-me, seguir-lo i felicitar-lo. no era simplement un paraigües el que tenia. tenia molt més: optimisme, agraïment i esperança.

llavors he tornat a casa i el dia ja no era gris perque m'he pogut dutxar i canviar-me de roba, perque m'he fet un te, perque he posat encens, perque... hi ha tants perques... perque tinc al jordi i al pol, perque tinc salut, perque tinc feina, perque no trobo ni un sol motiu per a trobar-me infeliç, carai!!!

no vull posar-me moralitzadora, però la vida ens dona grans lliçons, només hem d'estar atents i escoltar. tot és del color amb el que tu vulguis veure les coses, i la majoria de nosaltres hem de estar molt agraïts per tot el que tenim. a partir d'ara, cada matí, quan em desperti, intentaré recordar uns segons a aquell noi desconegut, un «groc» a la meva vida.