hi ha un lloc on terra i cel es fonen. és així perque allà el temps només és una succesió de minuts per a gaudir de tot el que m’envolta, el temps es converteix en la flama d’una espelma que es consumeix lentament. no haig de còrrer, no hi ha presses, el ritme del meu cap i del meu cor s’arrelanteix i puc viure cada moment d’una forma real i única.
a la ciutat visc fora de lloc, fora del moment present, sempre més enllà, sempre accelerada. el dia a dia és una boja succesió d’esdeveniments que no gaudeixo perque no disposo del temps per a saborejar-los. els fets i les activitats, bones o dolentes, es trepitgen sense descans, sense cap moment per a pensar en ells, per a adonar-me’n del que faig. tempus fugit.
però se que aquell lloc existeix i un dia viuré a prop del cel...
Algun dia tots viurem prop del cel, això és evident. Però si el cel és com Cellers, estàs suggerint que l'infern és com Campdevànol?
ResponderEliminarcampdevànol? campdevànol? espera, que ho busco al google... existeix??
ResponderEliminarSí. És el "poblededalt".
ResponderEliminarEste comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminar