TURQUIA A QUATRE MANS

dos mans grans i dos mans petites. fer turquia a soles amb tu, pol, ha estat una gran experiència. i m'ha servit per adonar-me'n que t'has fet gran, una miqueta més gran. els petits pasos de pardal del dia a dia passen invisibles als meus ulls, però compartir amb tu aventures i camí m'ha fet obrir els ulls i veure que ja quasi ets un adolescent, i el millor de tot, que ets una gran persona. comencem un periple de 9 dies de matinada, carregats amb les nostres motxilles, i volem cap a istambul. descobrim la ciutat junts, passejant-la tranquilament, visitant les mesquites, aprenent el respecte per altres cultures i religions, saborejant tes i tastant nous sabors i aromes. dins la diversitat no hi ha tanta diferencia, i els ulls d'un nen així ho veuen.


un caramel és igual de dolç a tot arreu i el somriure d'un petit també. la gent ens acull d'una forma increïble, sobretot a tu: et petonegen, et parlen, t'abracen, et fan regals... descobreixes que es divertit caminar pel carrer, sobretot pels basars, on també es latent el consumisme d'avui en dia però a un ritme més oriental, existeix el regateig i el plaer de fer un te i perdre el temps xerrant. la ciutat és fàcil, és elegant i és molt distreta. no tenim temps d'avorrir-nos: pugem a un vaixell per a passejar pel bòsfor, veiem una pel·licula en turc a un cinema, viatgem en tranvia, mengem gelat enganxós i, sobretot, riem molt.



amb tu no cal visitar tots els monuments d'istambul, és més divertit deixar-se portar pel ritme del carrer, descansar quan estem cansats, jugar a ser un turc més dins els carrers empedrats. tot i així, poques coses ens hem deixat de veure. el més divertit de tot han estat els vespres, que ens han permés gaudir i descobrir una cosa plegats. toooooota la gent ha sortit al carrer, qué passa? celebren una festa, el ramadán. mengen, beuen, prenen cafe i te, fumen narguile, escolten música, comparteixen, parlen i riuen. és el seu moment i el nostre, ens barregem entre ells, ens sedueixen. i a sobre, ens donen lliçons de civisme: tot està net, les papereres es van buidant constantment i la gent respecte el seu voltant. inclús un pare fa fer pipi al seu fill dins una ampolla d'aigua. igualet que a les festes de gràcia!!


després canviem de paisatge radicalment i marxem cap a la capadocia. onze hores d'autocar no s'aguanten facilment i una nit sense quasi bé dormir tampoc. però tu ets un campió i no sento ni una queixa, al contrari, em sembla intuir que la moguda et diverteix i veig com ets capaç d'espabilar-te sol i demanar alló que necessites inclús sense parlar ni turc ni anglés. el llenguatge dels signes és universal, i la bona voluntat d'entendre'ns, també.
un cop allà, primera sorpresa: fa molt de fred!! als vespres estem a 15 graus, i dormim amb mantes!! la segona sorpresa, més gran, és el paisatge: grandiós, aspre, dur, magntitzant... amazing!!! l'hotel on estarem dues nits és acollidor i recomenable: hotel melis. aquí trobem silenci, pau i tranquilitat, és l'oposat a istambul. el muecín, però, segueix cantant i m'encanta sentir-lo, sobretot a última hora del dia.


no tot seran flors i violes, i haig de dir que capadocia mereix ser visitada sense turistes, potser a l'hivern. personalment m'hagués perdut entre aquelles muntanyes, per aquells camins, en total soledat, però era quasi imposible. per comoditat, vem apuntar-nos a un petit grup i durant dos dies vem compartir furgo, ciutats subterranies, cases troglodítiques, esglesies construïdes dins de muntanyes i passejades entre xemeneies de fades. tu et vas trobar com en familia, és curiós i sorprenent, i la resta et van acollir quasi com un fill. recordes els teus amics italians? i els anglesos? era com estar de colònies... un homenatge a tots ells i a tu, que em veu donar una lliçó de bon rollo i em veu rejovenir el cor.





també va haver moments més íntims, com a l'hora dels sopars; quan vem fer un hammam (gracies pol, una altra lliçó per part teva, se que ho vas fer per mi, gracies de nou); passejant per ürgüp; o les nostres partides de cartes o jocs durant els moments d'espera o els trajectes llargs.
i tanquem ja el cercle tornant a istambul de nou, que ja ens acull com a vella amiga, deixant-nos veure en els seus carrers cares o llocs ja coneguts, adonant-nos que ja no ens perdem a l'hora de tornar a l'hotel o de visitar alguna mesquita, repetint restaurant o botiga i saludant a "vells coneguts". ens acomiadem de turquia, de les vacances i del dia...