aquí sentada, treballant en silenci, sento de lluny la cantinela dels nens de san idelfonso llegint una serie de números sense cap sentit. és a casa del veí. suposo que és una escena que s’està repetint a milers de llars de tot el país. una escena rància, que em recorda la meva infància, el televisor en blanc i negre, la ràdio de la meva avia resonant per tota la casa. no m’agrada la loteria, no jugo mai, i menys aquest dia. el dia 22 només és l’aniversari de la meva mare.
mentre em taladra la musiqueta em plantejo una pregunta: quina mena de vides tenim que la majoria de nosaltres estem desitjant guanyar uns diners per canviar-les?
és un absurd. és una trampa. és un cercle viciós. segurament aquests dies molts dels que m’envolten han invertit una important quantitat de diners en una quimera. es tracta de aconseguir diners per a tornar a gastar-los, i gastar-los per aconseguir-ne més. què faríem si en guanyéssim molts? comprar. i quants de nosaltres ja hem experimentat l’efímera i falsa felicitat del consumisme, que no ens porta enlloc?
si necessitem canviar les nostres vides, fem-ho des de l’interior, omplint-nos d’emocions, d’amor, de solidaritat, de projectes interesants, de vida, de profunditat. jo mateixa em trobo ara mateix perduda, atalaiant l’horitzó. aquesta marinera d’aigua dolça ha de trobar un nou rumb pel seu vaixell encallat, malmés, amb les bodegues carregadíssimes de llast. però a on segur, segur, no trobaré cap tresor serà, precisament, en els botins mundans dels diners i les coses materials.
