m’agrada quan m’agafes de la ma fort
i sento els meus dits entrellaçats amb els teus, atrapats i embolicats
m’agrada quan em bressoles per la nit, esquena amb pit,
amb un lleuger moviment dolç i suau
m’agrada mirar-te els rinxols del clatell quan vaig sentada darrera teu a la moto, sense que tu te n’adonis
m’agrada quan arribes a casa i treus el cap per la porta del menjador, somrient
m’agrada que em pentinis i veure tendressa en els teus ulls de coca-cola
m’agrada veure’t dibuixar i estar sentada al teu costat en silenci,
compartint el moment
m’agrada sentir la dolçor dels teus ulls i els teus dits sobre la meva pell
i notar com el cor se m’omple de pau i amor
m’agrada sentir-te parlar amb el meu fill, d’home a home
m’agrada quan estic tova i em cuides,
i m’agrada quan et surt la vena infantil i t’haig de cuidar jo
m’agrada veure’t menjar marranades al matí i poma per la nit
en definitiva, m’agrada compartir la vida amb tu
m’agradaria regalar-te una rialla perpètua,
m’agradaria poguer sorprendre’t cada dia, en cada ocasió;
donar-te la felicitat embolicada en paper d’amor.
voldria ser capaç de guarir tots els teus dolors
amb esquitxos de la meva ànima convertida en polsim de fades,
encanteris de bruixa bona enamorada.
però soc humana i limitada,
i em conformo amb pensar en tu cada moment,
entregar-te el meu amor disfressat de petits detalls
i veure passar els trens de la vida per davant de la nostra finestra,
eternament.

els teus ulls.

i el meu amor.

no es pot explicar amb paraules tot allò que sento per tu. però és rodó i complert, és l’absolut, és el tot i el sempre, és el més enllà, l’ara, l’abans i el després.

és l’infinit. només així és pot definir l'amor per un fill.

aixó de la bombolla no ho enten ningú, però jo sovint hi visc dins d'ella. és una bombolla d'oxígen que em permet respirar dins d'un mon que m'ofega. estic sola dins d'ella i no hi ha espai per a ningú més. ja se que pot semblar lleig, però és així. aixó no vol dir que no m'estimi a la meva gent, me’ls estimo tant que a vegades em fa mal i tot. malgrat tot, hi ha cops que em sento lluny i diferent, i la bombolla em protegeix i, a la vegada, m’aïlla.

aquí dins puc sentir-me fràgil com la gota de rosada, forta com el corrent del riu indomable, dèbil com la flama que ja s’extingueix, riallera com la musiqueta del titellaire, orgullosa com la muntanya que s’enlaire cel amunt, dolentota com el nen trapella que fa una malifeta, egoista com el vell amargat, o bonica com només els meus ulls em poden veure.

soc conscient del meu món interior i m’agrada reconèneixer les emocions que hi sento, tot i que, a vegades, no les puc explicar en veu alta, o em costa acceptar que les tinc. tots vivim una vida interior propia, única i impronunciable, una vida invisible guardada dins nostre, però no tots som capaços de mirar-la cara a cara.

però dins la bombolla si que puc, no cal donar explicacions, no cal demostrar res a ningú, no cal ser perfecte ni correcte. només cal ser honesta amb mi mateixa, i aprendre a estimar-me. aquesta soc jo.