Ahir al vespre, el meu marit i jo vam decidir anar al cinema. Ho vam fer en bicicleta: no contaminem, no tenim problemes d’aparcament i fem salut. Al sortir del cinema, cap a les 12 de la nit, em vaig adonar que havia perdut les claus del cadenat de la meva bici. Vam començar a rumiar com podíem obrir-lo i, mentre el meu marit ho probava amb altres claus, jo vaig veure un cotxe patrulla de la guardia urbana i els hi vaig demanar ajuda. Estavem a la plaça de la Virreina, al barri de Gràcia. El primer que em van preguntar era si tenia la factura per a demostrar que era meva. Obviament, no la tenia, ja que la bici te els seus anys. Però els vaig oferir la meva documentació, dades o el que necessitesin per a demostrar que jo no era cap lladre. Em van dir que no portaven estenalles al cotxe i que ho sentien molt però no em podiem ajudar. Van marxar. Finalment, i gràcies a uns nois d’un bar que ens van deixar un tornabis i unes estenalles petites, vam aconseguir trencar el pany i recuperar la bicicleta. Així doncs, haig de reconèixer que soc una ingènua per a creure que el cos de la guardia urbana està per ajudar als ciutadans, i donar la raó a tots aquells que opinen que només són l’eina de l’ajuntament per a posar multes i tenir uns ingressos extres. No es pot marxar i deixar a la gent tirada quan t’estàn demanan ajuda. I si pensaven que estava robant, encara pitjor, perque em van deixar fer i tampoc van intervenir. Per tot plegat, moltes gràcies, guardia urbana, sou un clar exemple de com funcionen les coses en aquest món.
